Quan veig aquesta escenografia sovint em recorda aquella frase de ‘tindre el cap ben moblat’ com a sinònim de posseir un esperit tant docte com equilibrat. Per això, l’escena d’algú parlant emparat per una prestatgeria farcida de llibres és l’emblema que l’interessat vol mostrar-nos d’ell, la millor cara d’ell mateix. Es pretén dur més enllà el muntatge casolà perquè el detall es convertisca en una radiografia psíquica. En certa forma, em fa evocar la col·lecció de llibres que tenia ma tia al moble del saló. Eren llibres fofos, de pega, d’amples lloms i tapes siameses d’un verd botella  que feia joc amb l’entapissat de les cadires.

En les antípodes de la literatura ornamental, en una ocasió vaig sentir confessar a Paco Umbral, discret com era, que llençava la majoria dels llibres que rebia directament a la piscina buida que tenia a la casa on vivia. Hom el pot imaginar tirant llibres per la finestra, unes vegades encertant en la muntonada de paper, i altres, dispersant al voltant del jardí un seguit de pàgines caigudes de qualsevol manera com si foren pardals abatuts per un caçador furibund. I, així, sembla que anava omplint-se el clot de les pàgines útils per aquells que les havien escrit i inútils per a qui les rebia. He de dir que no he llegit tant Umbral com per a conjecturar si en algun moment també devia ser lliure per a desprendre’s d’igual manera d’un dels seus escrits. Però és difícil de saber-ho perquè, com tots, a Paco també li agradava de mostrar la seua millor cara.

De vegades, un test menut entre els llibres de la prestatgeria, deixa caure una cascada de verdes fulles entre el paper i això alegra també la cosa. A més, s’adjunten, com en una mena de publicitat subliminar, altres objectes com records de viatges, diplomes i copes, amb la seguretat que per al bon observador donaran detalls més íntims i exactes que el propietari vol destacar.

Parlant de llibres, jo sempre he sentit una afecció especial per les biblioteques menudes. Recorde la biblioteca de la Sénia que visitava alguna vesprada d’hivern; aquells hiverns glaçats de vent ferotge que baixava de la Tinença. El sòl estava cobert per unes grans estores de sisal impol·lutes que perfumaven l’atmosfera de solitud rural. La biblioteca disposava d’un repertori de llibres important. Allí treballaven una dona invisible i l’ajudanta que era la que s’encarregava dels préstecs i les devolucions. M’asseia en l’atmosfera ombrívola i flairant i fullejava piles de llibres triats a l’atzar com els xiquets que passen les fulles només per a veure els dibuixos i les fotografies. Em deixava seduir per rareses com aquell títol que recorde ara: ‘La cuina dels ermitans’, de Miquel de Binifar. Triava els volums pel color de les portades, per ser massa grans o massa menuts, i sempre estava obert a deixar-me sorprendre per qualsevol cosa quan els obria.

Pense quin decorat podria triar jo, si hagués de buscar un teló de fons per a una videoconferència, amb aquest criteri de selecció literària tan poc rigorós. Potser em decantava simplement per una paret blanca, pintada de calç, aspra, enlluernadora amb el sol del migdia. Blanca de pau, de quietud i de treva.

The post Coronavirus appeared first on VilaWeb.