La pertinença a una classe, per si ja crea corporativisme. siga conscientment o inconscient, voluntàriament o sense voler-ho. I això és així des del moment en què un grup s’uneix per a defensar els seus interessos coste què coste, desentenent-se completament dels qui es queden fora de joc i sense tindre en compte la justícia ni els perjudicis causats a  tercers.

El corporativisme naix el mateix dia en què un grup de persones es miren i es diuen: ‘Fotre! Tenim una identitat pròpia, ergo som diferents dels altres, i per tant hem de defensar amb dents i ungles, incondicionalment i categòricament, els nostres drets i els nostres interessos corporatius. Som un ens únic i inexpugnable’. I a continuació eixe grup s’atrinxera i comença a actuar amb la tècnica del ‘corró socialista’, terme fixat en l’època de la Transició que els més grans recordaran com l’estratègia utilitzada per l’aleshores partit socialista en la segona legislatura, quan tenia garantida la majoria absoluta i, per tant, podia fer i aprovar lleis sense més problemes.

El corporativisme descarat hauria d’estar perseguit i penat, però això ho deixe en mans de qui corresponga. Tot açò, per si de cas no queda clar, significa que el corporativisme defensarà -a pesar de ser conscient que va contra l’ètica deontològica i la pràctica professional- qualsevol abús en què incórreguen els seus associats. Sí, així és. No importa si la defensa dels associats siga injusta i il·legal, perquè el cap visible dels organismes que practiquen el corporativisme, com si es tractara d’una religió,  ha fet cursos intensius de maquiavel·lisme: sense conéixer Maquiavel no es pot ser president, director, degà, etc. de cap d’eixos grups.

No saben vostés bé com m’agradaria saber quins són els mecanismes, estratègies, recursos i eines que tenen al seu abast el Defensor del Pueblo (en assumptes en què les autonomies no en tenen competències) i el Síndic de Greuges per a recordar a eixos organismes corporativistes que els ciutadans (és a dir, els no associats) es mereixen com a mínim un tracte respectuós quan acudeixen a ells per a demanar alguna explicació.

Però alguns organismes corporativistes es riuen de tot, i hom pot perdre perfectament un any en tràmits, ja que se saben tots els estratagemes i excuses dilatòries, com ara: ‘excepte error o omissió l’escrit del ciutadà no ha tingut entrada en el nostre registre’ (encara que la carta anara certificada), ‘no es contesta l’escrit del ciutadà per un defecte de forma’ (i quan se soluciona,  segueixen sense contestar tot i que la llei determina un termini per a fer-ho), ‘a causa de l’estat d’alarma decretat i com que els membres d’aquest organisme són “treballadors essencials” no podem donar-li resposta en aquests moments sobr el tema que ens planteja’, etc., etc., etc.

Com no podia ser d’una altra manera, els organismes corporativistes tenen el seu reglament i normes per les quals es regeixen (desconeguts per a la resta dels mortals, és clar), on hi ha unes normes deontològiques adreçades de cara a la galeria, i que pel simple fet de dir que les tenen fan la impressió que són uns nous Quixots del segle XXI que van pel món ‘desfaciendo entuertos’ i protegint els dèbils i la veritat. La idea és fer la impressió que es controla la pràctica professional i ètica dels seus membres, i també tapar els pecats perquè la quota que es paga serveix en part per a això. O no recorden vostés les butles que el clero catòlic ens venia i ens permetien de menjar carn durant la Quaresma? Miren vostés si la deontologia d’aquests organismes és transparent que no permeten la presència de cap jutge o mediador en cap conflicte, és a dir, que ells mateixos, o millor dit les seues autoritats professionals, tenen la capacitat sancionadora davant qualsevol queixa o denúncia dels ciutadans per la pràctica professional sospitosa o irregular dels seus associats. Sense comentaris.

Ara, sense fer massa esforç,  pensen vostés en organismes corporativistes; jo els ajude en els seus noms, però no amb els cognoms, i ja posats recorde l’estratègia socràtica i maièutica de don Víctor Arias Prats († 1 de maig 2020), professor de religió i ànima mater de la creació de l’institut d’Albaida en 1963, i que ajudava els alumnes a trobar les respostes que ell volia: des de les federacions de futbol professional fins als federats en el joc de les boles o de la petanca, la universitat, els jutges, l’església, l’exèrcit, el ric món de l’ensenyament i qualsevol col·legi professional, quasi sempre elitista (arquitectes, metges,  enginyers, farmacèutics, psicòlegs, agents de la propietat immobiliària, advocats, notaris, etc.),  el món de les conselleries autonòmiques, etc. Per cert, encara no entenc el motiu pel qual els titulats superiors d’FP no han creat col·legis professionals de la mateixa manera i amb els mateixos objectius. Si no ho fan en aquesta legislatura,  amb un ministeri d´Educació i d’FP (central) i una direcció general d’FP (autonòmica), hauran perdut una oportunitat històrica.

De manera que no es deixen enganyar per les aparences, ja que en la major part dels casos vostés van ben encaminats si, de sobte, els ix del cor o de l’ànima un pensament o un exabrupte: ‘Doncs sí, hòstic! Totes eixes corporacions van a la seua. Nosaltres som simples espectadors’.

I per a acabar òbric un dels quaderns en què  al llarg  de la vida he anat anotant paraules i frases que m’han cridat l’atenció, simplement per pur instint lexicogràfic: ‘Llamamos corporativismo a la tendencia de un grupo  o sector social a reforzar su solidaridad interna y defender sus intereses y derechos particulares, anteponiéndolos a los principios de justicia, al interés general de la sociedad y a los perjuicios que puedan ocasionar a terceros. Es un fenómeno típico de núcleos urbanos con lazos de parentesco como clanes y etnias, y es muy común en el mundo mediterráneo’. Açò ho va escriure el professor i historiador José Álvarez Junco l’any 2014. Observació meua: com es nota que no va arribar al Mediterrani cap ona del protstantisme. Serien figues d’un altre paner.

La definició d’Álvarez Junco em pareix tan completa i alhora tan insultant (en el bon sentit) que es fa estrany que la Fiscalia General de l’Estat no s’hi pose. Per cert, s’han adonat vostés de la connotació negativa de la paraula sobre la qual reflexionem hui? Caldria preguntar a l’AVL què en pensa. En les edicions que tinc dels diccionaris de la RAE i del María Moliner, velles a la força com jo, ni apareix el terme.

Així que ja ho saben: molt alerta al coronavirus d’aquests dies, però no abaixen la guàrdia davant els grups corporativistes i miren si la definició del catedràtic emèrit, molt més completa i curta que les meues reflexions, s’adapta a alguna de les associacions corporatives que vostés coneixen. I un consell: tinguen l’arma sempre ‘en l’erta’ perquè en els temps que corren segur que l’hauran de necessitar per a defensar algun dels seus drets.

A mi m’estranya que un home sagaç com Joan Fuster (1922-1992) no incloguera l’entrada ‘corporativisme’ en el seu Diccionari per a ociosos (1964). Sí que hi apareixen ‘cinisme’ i ‘mentir’, però no analfabetisme, autoficció, corrupció, ignorància, sordera, incompetent, empatia, incapaç, despotisme desllustrat, impresentable, prevaricació, poder, mediació, lladre, fariseu, manipuladors, manipulats, sanedrí, Caifàs i moltes més. Seria hora d’actualitzar aquest diccionari fictici i d’incloure-hi entrades noves. L’escriptor suecà se n’alegraria, de la vigència de la seua obra.

The post Corporativisme appeared first on VilaWeb.