Llavar-se la cara de matí ha donat dignitat a les persones durant molt de temps i no sé per què no es practica més sovint. Segurament siga perquè ara ja ens alcem amb les mans ocupades i el cap atrafegat. Per això ens estimem més la dutxa, dita ràpida, perquè ens diluïsca per complet la cutícula que ens recobreix amb l’esperança d’eixir renovats d’un mòdic Jordà.

Per un motiu o per un altre, sembla també que abans es dormia més i millor, per això no hi havia aquesta avidesa matutina de pluja artificial i tan sols era necessari rentar-se la cara per a aclarir-se. Les mares ho ensenyaven als fills. De fet, aconseguir llavar-se la cara tot sol era un signe evident de maduresa, d’estar en el bon camí, com ho era saber agafar la cullera o encertar en la diana del WC. També és cert que a l’hivern, algun dia es podia fer trampa i tan sols es banyaven les puntetes dels dits índex i mitjà de cada mà, com si foren dos netejaparabrises.

Hui, ni els pobres ja no ens llavem la cara perquè pensem, potser, que és un costum passat de moda o perquè estem convençuts que els poderosos no se la llaven, ja que segurament prefereixen abundar en l’escuma de la dutxa o del bany. Potser, llavar-se la cara ha sigut un costum del proletariat. Desmond Morris explicava molt bé aquesta mena d’hàbits que s’imiten entre les classes socials al llibre El mico nu. Ell aplicava la seua teoria del mimetisme social sobretot a la forma de vestir. Així, a les classes poderoses a què no ha calgut treballar per a viure, els ha sobrat -històricament- el temps i l’han hagut d’ocupar en passatemps com la pesca, la cacera o invertir hores en el gym. La conseqüència és que aquests afortunats s’han deixat veure amb els hàbits propis de l’esbarjo com ara la jaqueta americana, emprada originalment per a pescar la perca, la caçadora, peça utilitzada per a perseguir ànecs en els pantans, o els pantalons de xandall i les malles que permeten fer els abdominals amb desimboltura. O siga, que una forma de presentar-se davant la societat i fer entendre que hom va sobrat és disfressar-se amb la mateixa roba que denota disposar de temps lliure a dojo.

En aquest sentit, una de les frases que l’uruguaià José Mujica repeteix sovint en les entrevistes diu que, malgrat que pensem el contrari, les coses, els capricis, no es compren amb diners -com diu ell, amb plata-, es compren amb els temps que s’ha dedicat a guanyar-la i que, en molts casos, serà el temps que s’ha llevat de viure per a treballar.

El llibre de Morris és impagable. De fet, encara més rocambolesca és la hipòtesi que el zoòleg presenta per a explicar les eixides noctàmbules dels homes casats amb els companyons, ja que assegura que aquest fet és una reminiscència d’aquells troglodites que preparaven al voltant d’una foguera les estratègies de la caça per a l’endemà. Per descomptat, és la millor excusa que un marit perdut pot presentar a la dona per a justificar la tornada trontollant de matinada. Això segur! Tan sols per emprar una excusa tan culta com aquesta, pagaria la pena de perdonar qualsevol perfídia.

Ara, que en açò de llavar-se la cara també hi ha excentricitats tan interessants com les explicacions de Morris. És el cas d’una senyoreta que conec que assegura llavar-se amb aigua mineral perquè li deixa el cutis tan fresc i ters com la pell d’una bresquilla. Fenomenal!

The post Costums appeared first on VilaWeb.