En la carta, els capellans recorden “els milers de cubans que, l’11 de juliol, passat van eixir al carrer” demanant la llibertat. La carta recorda que “molts d’ells van ser colpejats i detinguts” i també “jutjats i condemnats sense haver fet res de mal”.

Després d’aquells fets, segons els capellans cubans, “ara el govern està fent l’impossible perquè la població no vaja a la manifestació” que s’ha convocat per a aquest 15 de novembre. Els capellans no voldrien veure “la policia colpejant i maltractant” el poble de Cuba. I per això diuen que “quan s’escriga el que succeí el 15 de novembre, hi haurà dues alternatives: parlar d’aquells que foren convocats a colpejar i reprimir, però decidiren protegir i cuidar els seus compatriotes”, o “es conte com colpejares el teu germà i el reprimires”. Els capellans, que temen que hi haja repressió per part de la policia, demanen als cossos policials que escolten “la veu de la consciència, eixa veu que ens diu que el camí no és la intolerància ni la repressió”. La carta pública acaba demanat una “Cuba on regne la justícia, la llibertat i la pau”.

No he vist cap crítica negativa, als mitjans més reaccionaris de l’estat espanyol (aquells que diuen una vegada i una altra que l’Església no ha de fer política), davant la carta pública dels capellans cubans.

Al contrari, aquests mateixos mitjans sí que van criticar durament la carta dels abats i les abadesses de Catalunya amb motiu del referèndum del primer d’octubre de 2017 i la violència de la policia contra els qui vam anar a votar aquell dia. Els abats i les abadesses de Catalunya condemnaven la violència i expressaven “el nostre rebuig a l’ús innecessari de la força per part de qualsevol grup o poder públic”.

Els mateixos mitjans que ara no han obert la boca per desqualificar la carta dels capellans cubans, van desqualificar els més de 400 capellans que vam donar suport al referèndum de l’1-O.

Tant la carta dels capellans cubans davant la repressió del govern de Cuba, com la dels abats i les abadesses per l’actuació policial el primer d’octubre de 2017 i la dels capellans catalans a favor del referèndum, em recorden l’homilia de l’arquebisbe màrtir, Òscar Romero, el 14 de març de 1977, en les exèquies del capellà Rutilio Grande, assassinat per la dictadura del Salvador. L’arquebisbe Romero recordava les paraules del papa Pau VI: “Què aporta l’Església a aquesta lluita universal per l’alliberament de tanta misèria?”. I l’arquebisbe Romero deia: “L’Església no pot estar absent en aquesta lluita d’alliberament”. I tornava a citar el papa Montini així: “L’Església ofereix aquesta lluita alliberadora del món, homes alliberadors, als quals dóna una inspiració de fe, una doctrina social que està a la base de la seua prudència i de la seua existència, perquè es traduesca en compromisos concrets i sobretot en una motivació d’amor fratern”.

Romero deia encara: “L’alliberament que el P. Grande predicava, és inspirat per la fe. La doctrina social de l’Església diu als hòmens que la religió cristiana no és un sentit només horitzontal, espiritualista, que s’oblida de la misèria que l’envolta”. Davant l’assassinat del P. Rutilio Grande, Romero afirmava: “Esperem la veu d’una justícia imparcial. Som una Església peregrina, exposada a la incomprensió, a la persecució; però una Església que camina serena perquè porta aquesta força de l’amor”.

La implicació dels capellans (cubans i catalans) en la lluita per la justícia, també em recorda l’última homilia del P. Rutilo Grande, el 13 de febrer de 1977, un mes abans de ser assassinat. El jesuïta deia: “L’amor és conflicte i exigeix als creients i a l’Església la violència moral. La violència es troba en la Paraula de Déu. El Senyor no passava indiferent davant el dolor humà. De cap manera!”.

El P. Grande denunciava públicament l’expulsió del Salvador, per part de la dictadura, del jesuïta colombià Mario Bernal. I per això, davant la injusta expulsió del país del P. Mario, el P. Grande deia: “L’Església no pot quedar callada. No pot quedar al marge d’aquest fet. Ací estem! Si més no per a donar aquest símbol de protesta oficial de l’Església, de les nostres comunitats”. El P. Rutilio denunciava la violència que vivia el Salvador, mentre es calumniaven i amenaçaven els capellans o els catequistes o fins i tot els posaven una bomba: “És perillós ser cristià en el nostre medi! És perillós ser veritablement catòlic! Perquè el món que ens envolta està fundat radicalment en un desordre establert, davant del qual la mera proclamació de l’Evangeli és subversiva”.

El P. Grande parlava amb claredat i valentia, i qualificava així aquells que eren els dipositaris de l’ordre establert: “Ai de vosaltres, hipòcrites que de la dent al llavi vos feu dir catòlics i per dins sou immundícia de maldat! Sou caíns i crucifiqueu el Senyor quan camina amb el nom de Manuel, amb el nom de Luís, amb el nom de Chabela, amb el nom de l’humil treballador de camp!”

El P. Rutilio deia també: “Estimats germans i amics, molt aviat la Bíblia i l’Evangeli no podran entrar per les nostres fronteres. Ens arribaran només les cobertes, perquè totes les seues pàgines són subversives”. I és que “alguns volen un déu dels núvols. No volen aquest Jesús de Natzaret. Volen un déu que no els interrogue, que els deixe tranquils en el seu establiment”.

Un mes després de la seua homilia, la furgoneta del P. Rutilio Grande va ser metrallada, i ell hi va morir amb els seus dos acompanyants, Manuel Solorzano, de 74 anys, i Nelson Lemus, de 16. I és que l’Església, la de Cuba, la del Salvador i també la de Catalunya, no pot mirar a una altra banda quan es trepitgen els drets humans, els drets de les nacions.

The post Cuba i Catalunya appeared first on VilaWeb.