Culs

La ciutat està nerviosa, com una núvia d’aquelles que abans es casaven, convençudes, de blanc. Li han repintat els passos de vianants i els guals, les ratlles de les avingudes es veuen resplendents com mai. Les flors omplin de bell nou les jardineres nues i els operaris suavitzen els rastells de les voreres perquè tothom hi arribe, netegen sobre net. Als espais que estaven sense barret se’ls aixopluga sota sostres de llauna; als que estaven tapats, se’ls descobreix perquè pareguen diferents. És impossible no deixar-se dur, no contagiar-se d’aquest tràfec tan ingenu d’empindongament quadriennal, de dinamisme, de quimèrica renovació. Hi ha tantes i tantes coses a fer que, d’ací al vint-i-vuit, sembla un temps insuficient per a convéncer els parroquians que tenen els millors administradors del món.

D’altra banda, els cartells dels aspirants a filòsofs governants s’exhibeixen, uns al costat dels altres, perquè els puguen conéixer amb profunditat, perquè tothom s’adone del seu virtuosisme, de la filantropia latent en cada missatge i en cada posa. Uns apareixen amb els braços plegats fent un lleuger escorç cap a l’observador, uns altres s’han fotografiat reflexius sostenint-se el cap. El somrís està també molt cuidat perquè no es pot pecar ni de distant ni de tafaner, per això la curvatura dels llavis ha de ser la justa i necessària, com han estipulat mil·limètricament els assessors, perquè les imatges traspuen amabilitat.

Les paraules tampoc sobren en aquests dies de festa i els filòsofs parlen i diuen, volen explicar, parlotegen, remuguen i, després de tot, sembla que només respostegen seguint una fatigant inèrcia. De vegades, són tantes i tan semblants les paraules que pronuncien que cal pintar-les de diversos colors per poder distingir qui les diu. Com en les justes medievals, on els colors dels penons identificaven els cavallers de rostre ignot sota els bacinets calats.

Jo m’admire quan hom pot trobar alguna diferència entre tota aquesta concurrència d’aspirants que no siga, únicament, la posició que diuen ocupar en la recta dels nombres reals. Novament, he de recórrer al meu daltonisme polític per excusar tals afirmacions i comprenc que aquestes puguen causar una forta gorradura als engonals d’alguns fidels, encara que siga d’efectes passatgers. Però sóc d’aquells plebeus que pensen que no hi ha res més perniciós que mantenir ideals, que no idees.

Potser, i des de la ignorància, convindria també que en compte de les cares, els candidats presentaren els culs. Que els carrers i les places s’ompliren d’aquelles parts dignes, i habitualment ocultes, on hom sosté per necessitat la més íntima de les condicions. Apareixerien culs pelats i uns altres peluts, llibertins i virginals, rústecs i refinats, esvelts i musculosos, nets i bruts, escultòrics i vulgars; no se m’ocorre millor manera de poder albirar les intencions sobre la veritat d’allò que és bo i just per a la comunitat. Tot, dissenyat amb la màxima correcció política, com no podria ser d’altra manera.