El segon semestre ja compartíem menjador amb els de segon, els nostres fustigadors oficials, però en taules diferents; ja se sap: ‘juntos pero no revueltos’. En cada taula rectangular de marbre blanc séiem sis xiquets. Davall les taules hi havia un compartiment on guardàvem el tovalló, el pot de Cola Cao i el de llet condensada La Lechera, si és que encara no ens els havíem acabat. Aquests dos productes no ens els proporcionava el seminari sinó les nostres mares, que ens els enviaven dins les bosses de roba neta que cada quinze dies rebíem perquè, evidentment, la roba no ens la llavaven les monges terciàries caputxines del seminari, que ja prou tenien amb la cuina que estava en les seues mans des del 1931, quan el seminari es va traslladar al Colegio de Vocaciones Eclesiásticas de San José al carrer d’Alboraia, núm. 52 de València. El Seminari, o algunes parts, sempre han anat dansant d’una banda a una altra, tal com el poble de l’antic d’Israel.

Ara que ho pense amb calma, quants viatges que degué fer ma mare a ca l’ordinari i l’agència de transports del Ros a recollir la bossa de roba bruta que jo enviava, per a llavar-la i després tornar-me-la a enviar neta! Pel que fa als productes alimentaris addicionals esmentats, no els enviaven perquè patirem fam, sinó per altres qüestions, com ara en el meu cas, que no he pogut mai amb el color blanc de la llet: sempre he necessitat algun additiu  colorant, una mena d’engany. A més a més, tots coneixem l’instint maternal. 

Eixes bosses de roba tenien brodades dues adreces: la d’enviament a casa amb la roba bruta per una part, i la de tornada al seminari amb la roba neta per l’altra. Fins a l’últim detall estava pensat. Recorde que a l’hora de berenar, quan esperàvem la bossa de roba neta, anàvem a una sala en un altre soterrani a veure si havia arribat. Les bosses les deixaven damunt d’uns pallets de fusta perquè no estigueren en contacte amb terra. Rebre la bossa de roba neta significava, sobretot, descobrir les sorpreses que les nostres mares havien embolicat entre els llençols i les tovalloles: unes barretes de xocolate, un tros de sobrassada o xoriço i algun tros de coca en llanda! I també unes lletres de mon pare, de ma mare, de la meua germana i de l’àvia Teresa que sempre deien el mateix: ‘Aprofita el temps! Ens agradaria veure’t per un foradet’. Com que al seminari no hi havia cap tenda per a comprar xampú, sabó, pasta de dents i altres productes de neteja personal, i no ens deixaven eixir del recinte a comprar res perquè no ens ‘contaminàrem’ per fora -dic jo-,  les bosses de roba neta també incloïen algun d’eixos productes.

Al menjador, cada setmana, dues o tres taules d’alumnes servien el menjar a la comunitat. No era qüestió que les monges de la cuina a més de fer-nos el menjar també ens el serviren. Així que uns carros amb les plàteres de cada menjada accedien al menjador a través d’un muntacàrregues que s’accionava des de la cuina del soterrani  fins a la planta on hi havia el menjador. Acabada una menjada, a poc a poc els carros amb les plàteres buides, plats i coberts bruts i restes de menjar feien el trajecte contrari. 

De la neteja de les taules i de terra no s’encarregaven els qui estaven de setmana sinó les xurres, unes xiques que també treballaven a la cuina i ajudaven les monges, en mans de les quals estava la nostra salut alimentària. Qui sap des de quant de temps estaven batejades aquestes xiques amb eixe nom, no massa caritatiu, tot s’ha de dir. La veritat és que, a mesura que ens féiem grans, cada dia prestàvem més atenció a aquestes xicones que pujaven de la cuina quan abandonàvem el menjador perquè no hi haguera cap mena de contacte pecaminós via mirada o paraula.

Els alumnes que servien els menjars cada setmana menjaven mitja hora abans, que era la mitja hora que la resta d’alumnes tenia d’esplai després de l’última classe del matí. Així que si a les 12.30 acabava l’última classe matinal, els qui tenien ‘menjador de setmana’ se n’anaven a dinar corrent, ja que a les 13.00 hi apareixia la resta. Érem prou responsables en aquesta i altres tasques. Cal tindre responsabilitats des de menut; a poc a poc més importants.

Abans d’entrar al menjador, la comunitat dels cursos 1r i 2n, cadascun format al pati en dues files per curs que s’encaraven, resàvem l’Àngelus. Angelus Domini nuntiavit Mariae!, deia el superior, i nosaltres contestàvem Et concepit de Spiritu Sancto! I tots junts Ave Maria, gratia plena, Dominus tecum: benedicta tu in mulieribus,… Després  pujàvem l’escala de quatre o cinc escalons i entràvem ordenadament al corredor que duia al menjador. Acostumat com estava en el meu poble a tocar els tres tocs manuals de campanes de l’àngelus al migdia en punt dels dissabtes quan era acòlit, em cridava l’atenció la flexibilitat del seminari per a fer-ho a les 13.00. Al cap de dos dies ho vaig comprendre sense que ningú m’ho explicara: necessitats organitzatives de la comunitat. I punt.

Les comunitats, per fer servir una paraula que s’entenga i que ja he usat unes quantes vegades, la formaven dos cursos; per exemple, 1r i 2n. Compartíem menjador, capella, competicions esportives, actes culturals, excursions, etc. Però eren independents l’un de l’altre: superiors diferents, reverends diferents, aules diferents, dormitoris diferents, etc. Sols es mesclaven al pati i en algunes competicions, com quan la selecció de futbol, bàsquet, etc., d’un curs jugava contra l’altre. Exactament igual que als col·legis interns anglesos, l’esperit competitiu era una capa més de la nostra epidermis, un vaccí sense xeringa que ens havien inoculat lentament.

En la comunitat a què jo pertanya, els de segon curs eren cruels amb nosaltres i ens deien ‘pipis’, i a la mínima ocasió ens cantaven una cançoneta que no he oblidat: ‘Un pipi en el seminario, en la cama se meó. Tan grande fue la meada que allí un barco naufragó…’. Eixa cançó la repetiríem nosaltres el curs següent amb els alumnes nouvinguts. Era molt fàcil d’identificar un ‘pipi’, sobretot als camps d’esports. Cada curs vestia una camiseta de color diferent. L’hora de l’esport era una eclosió de colors, com pardalets pel camp. El color del meu curs era el gris. Tinc moltes fotos d’eixa època, però són en blanc i negre. I recorde molt bé els colors de les camisetes dels alumnes dels cursos anteriors. El pantaló era blau per a tots. Quan feia fred, damunt de les camisetes ens posàvem un xandall, només uns minuts fins que entràvem en calor.  Després, tots els xandalls anaven per terra de manera que a l’hora de recollir-los en acabar el partit tots anàvem buscant les inicials brodades per veure quin era de cadascú.

L’última setmana de juny del 1963 hi havia tingut lloc l’examen d’ingrés (‘examina ad ingressum’) que es feia abans del primer curs, així que ja coneixia un poc el lloc, sobretot les aules on rebria els ensenyaments durant els tres primers cursos. I també havia fet un primer assaig del llarg desplaçament que m’esperava els anys següents: autobús fins a Xàtiva, tren de carbonissa fins a València, tramvia amb campana fins a l’estació de trenets elèctrics que anaven a Bétera i a la platja de la Malva-rosa. Eixe trenet elèctric amb vagons de fusta, molt bàsic, després l’agafaria moltes vegades més perquè els primers anys de carrera, en la dècada dels setanta, em quedava en una residència de Burjassot juntament amb la meua germana, més paisans meus més o menys de la meua edat com Salvador Mompó, Pepe Albiñana Pérez Frascuelo, Jorge Paula Moroto, Emilio Paula Moroto, Àngel el dels Grandes, etc., i més estudiants d’altres pobles valencians. 

Eixa residència mixta universitària la dirigia el sacerdot natural de l’Olleria don José Lluch Vidal (1966-†1975). En aquells temps sentíem rumors que en el futur les facultats de ciències s’ubicarien per la zona. Abans de ser destinat a Burjassot, don José havia estat rector a Alboraia des del 1956, i alguna vegada hi vam anar a prendre orxata amb fartons. Don José era molt bona persona; no el vaig veure mai enfadat quan féiem alguna iseta pròpia de l’edat. La llavor de promoció humana i cristiana a través de l’educació que havia començat a Alboraia, la va continuar després a Burjassot en el Patronato Juan XXIII, primer amb ensenyaments d’EGB, i a continuació amb els de BUP, filials de l’Institut Luís Vives i de l’Institut Sant Vicent Ferrer de València

The post Curs 1963-64 (3) appeared first on VilaWeb.