Continuant amb el relat a baix vol com és el meu, arribe a cinqué de batxillerat o d’humanitats. Hui l’equivalent d’eixe curs seria 4t d’ESO, un curs en què els alumnes es troben en una edat difícil. En la meua memòria remota jo no era una excepció a la regla. Dels dies clars i assolellats dels quatre primers cursos, la meua vida va entrar de sobte en un túnel fosc en què simplement es veia una llumeta al final. Ja avance que vaig sobreviure, com tots o la majoria; tothom passa la pallola o la pigota, o totes dues.

Cap a finals del curs anterior, el Seminari de Montcada havia estat classificat per l’estat com a col·legi d’ensenyament mitjà de Grau Superior. El nou nom oficial passava a ser Centro Diocesano de Enseñanza Media. Això significava una novetat important: ara els fills de famílies cristianes dels pobles del voltant amb algun senyal de  vocació hi podien ser admesos. El meu curs és el primer afectat pel canvi en començar cinqué d’humanitats (Batxiller Superior), curs en què ja teníem el tractament de “don”  que ens atorgava haver aprova 4t i revàlida, com es pot veure en el Libro de Matrículas de Honor d’eixos cursos. Des de segon curs, havien fet acte de presència més i més professors seglars que s’encarregaven principalment de les matèries científiques: això també era una mena d’obertura. A poc a poc, professors tonsurats i seglars hi van anar mesclant-se i encarnant-se en les nostres vides.

El pla d’estudis en què ens inseríem havia nascut en 1953, any en què es va aprovar la Ley de Ordenación de la Enseñanza Media. Em pregunte si anteriorment havíem estat en la il·legalitat: ja tornaré a eixe assumpte més avant. Aquell pla d’estudis, que per cert ja feia anys que s’aplicava, dividia el batxiller en dos cicles: l’elemental i el superior, amb les revàlides corresponents al final de cada cicle. Si no s’aprovaven les revàlides, no es podia passar al curs següent. En aquell temps, el batxillerat elemental no començava abans de deu anys, mentre que el superior normalment començava a catorze. Eixa va ser l’estructura del batxillerat fins a l’aprovació de la Ley General de Educación de l’any 1970, coneguda com a llei Villar Palasí. Les infraestructures nacionals de l’Ensenyament Mitjà a Espanya el curs 1952-53 ja les poden imaginar: hi havia 119 instituts de batxillerat —els mateixos que en 1940, acabada la guerra— enfront dels 936 centres privats en mans d’ordes religiosos. Al final de  la dècada dels seixanta el nombre d’instituts públics s’acostava als 200, mentre que la quantitat d’estudiants de batxillerat s’havia quadruplicat i estava al voltant del milió i mig.

Al nostre complex educatiu, a finals del curs anterior s’havia constituït, en votació democràtica, una comissió de pares de seminaristes i s’havia celebrat el dia dels pares, amb un encontre que comptava amb la presència de les màximes autoritats eclesiàstiques. Un esdeveniment que es repetiria uns quants anys.

El motiu pel qual ara el Seminari Menor s’obria als pobles del voltant era el descens de vocacions religioses, un fet que es palpava en l’ambient; de fet, queien en picat, de manera que aquell lloc lentament anava quedant-se buit. Ni la concentració de quatre mil xiquets de tota l’arxidiòcesi el curs 1964-65 -quan jo feia 2n d’humanitats- per a celebrar la Primera Jornada Vocacional va parar la tendència a la baixa. Què passava? Bob Dylan ens ho deia clarament: “Escolta la resposta dins el vent”. I què deia el vent? Doncs el profeta Dylan deia que “Els temps canvien”. Però clar, com que no se sentia enlloc al cantautor nord-americà, no se n’assabentava ningú. I una de les primeres que no se n’adonava era la jerarquia eclesiàstica, que mirava amb recel les secularitzacions i abandonaments del seminari interpretades o identificades amb la deserció o amb la deslleialtat.

Així les coses, si en 1959 els habitants totals ascendien a vora nou-cents (seminaristes, superiors, religioses i resta d’empleats), tres o quatre anys més tard comença el descens: lent al principi però molt acusat a finals de la dècada dels seixanta. Una prova clara d’això es veu en el meu curs: dels seixanta-sis xiquets que vam començar en primer, ara en quedaven trenta-set, entre els quals s’incloïen els repetidors i diversos “batxillers” incorporats al llarg dels cursos anteriors. D’entre aquests últims recorde els següents: Eusebio Morales (de València), Francisco Antón (de València), Jesús Ferrero (de València), Enric Lloret (d’Alcoleja),  Vicente Pineda (de Gata de Gorgos) i  José M. Brotons (de Cocentaina).

Abans d’enclaustrar-nos eixe curs 1967-68, a tall d’acomiadament del món extern i una vegada deixades les maletes en les habitacions, un grupet en el qual recorde que hi havia José Ramón Devís (de Benissa) i Ferrer Corbín (de Setaigües), vam agafar el trenet i ens en vam anar a la fira de València, instal·lada al passeig de l’Albereda. Ja érem uns jovençols de món i ens permetíem certs moviments: al capdavall, el curs encara no havia començat. Una vegada a la fira, vam fer el que solien fer aleshores els joves de la nostra edat: vam jugar unes partides de futbolins, vam pujar als autos de xoc, ens vam comprar una poma ensucrada i, mentre ens la menjàvem i passejàvem vam escoltar, el Happy Together de The Turtles, una cançó que havia sonat molt eixe estiu en els transistors (la majoria continuàvem sense diners per a comprar-nos un tocadiscos). “Imagine you and me, I do / I think about you day and night, it’s only right / To think about the girl you love and hold her tight / So happy together”. Els inoblidables Mustang, un conjunt barcelonés de gran èxit amb el cantant Santi Carulla al capdavant, puntualment ens oferien totes les versions en castellà dels èxits del moment. Aquesta cançó la van titular Los dos tan felices i hui sona tan fresca com aquell any en què els hippies havien aparegut  en les nostres vides amb l’estiu de l’amor.

Si el curs anterior ja havíem pogut anar a casa un cap de setmana al mes, ara una circular establia que havia de ser el segon cap de setmana, ja que el primer era de “Retiro Espiritual” i ningú no en podia abandonar aquell lloc. Era una nova forma d’obertura al món. En la circular de data 26 de setembre de 1967, firmada per don Miguel Payá (superior-prefecte per tercera vegada), es podia llegir: “[…] es deseo de la Iglesia, manifestado por el Concilio, que los seminaristas no dejen de relacionarse con sus familias durante su estancia en el Seminario, […]”. És a dir, que gràcies al Concili Vaticà II podíem anar a casa una vegada al mes. Beneït siga per sempre el papa Joan XXIII, ara sant: sense aquell concili, encara continuaríem tancats entre quatre parets per a goig i gaubança del senyor Rector Rodilla Zanón. La missiva del prefecte continuava dient que eixa eixida era convenient per tal que els seminaristes  “continúen recibiendo la beneficiosa influencia de sus padres”. Doncs sí que estàvem ben apanyats! El que jo volia a eixa edat era eixir del colomer i volar lliurement, però no al niu dels meus pares, que ja coneixia, sinó a altres de desconeguts. És clar, no? Total, que teníem permís de vol des de dissabte després de dinar fins diumenge a les nou de la nit, a l’hora de sopar. Evidentment, aquells dies no era el mateix anar-se’n de cap de setmana a Alfara del Patriarca que a l’Olleria, que era el meu cas.

Aquells anys, aprofitant que l’Església començava a reconéixer la bondat del món,  també el Seminari Major mostrava voluntat de traslladar-se a la capital, declarava  insatisfacció pel currículum (“el conspectus”), volia  llibertat d’assistència a classe, no estava d’acord que la tenda-llibreria Sinapis s’haguera de compartir amb el Seminari Menor, demanava millora de la sala d’actes i també dels camps d’esports i manteniment en general. Mirat des de la distància i sense entrar en detalls: els habitants del Seminari Major s’havien tornat bojos rematats i perduts. Anar-se’n a València després de la inversió feta en els tres pavellons, menjadors, capella major, infraestructures esportives, etc.? A qui se li ocorria de fer eixe plantejament tan destrellatat i desbaratat?

En poques paraules, de l’obediència submisa i cega es passava, de la nit al dia, a la rebel·lia declarada amb totes les síl·labes. Qualsevol resident d’aquell temps, que es pose en la pell d’aquell Rector Rodilla (amb setanta-un anys i vint-i-nou cursos en el càrrec), entendrà perfectament que no dormira bé a la nit veient com  aquell vaixell tan ben pilotat fins aleshores anava a la deriva entre aigües turbulentes sense poder controlar-lo ja.

The post Curs 1967-68 (1): s’obrin les portes appeared first on VilaWeb.