Em referisc a tot allò que s’ha quedat ancorat en el passat, allò que no tornarà mai més, que no es repetirà. Jorge Manrique ens deia que “cualquier tiempo pasado fue mejor”. Si ho deia un poeta, així deu ser: els poetes tenen un olfacte i un sisé sentit que no tenen la resta d’éssers humans. Mire els núvols que passen pel cel i reflexione sobre si són ells els que canvien, si som nosaltres els qui ho fem i cada cert temps som diferents. És l’aigua del riu d’Heràclit la que canvia mentre la mirem o som nosaltres mentrestant?

Pot ser que aquestes reflexions i pensaments siguen avorrits, però a mi són els que més m’interessen, molt per damunt de detalls com si la biblioteca d’aquell institut d’Albaida s’obria alguna vegada o sempre romania tancada; o els llocs on, a l’hora de dinar com captaires, ens menjàvem els entrepans per on podíem els dos dies en què la jornada escolar s’allargava fins a les cinc de la vesprada.

De la mateixa manera que els alumnes de ciències tenien els seus deures, els de lletres havíem de preparar i traduir cada dia un text de llatí i un altre de grec, ploguera o nevara. Així que hi havia algun dia que, abans que em preguntara el professor corresponent, li deia que no havia pogut fer el treball manat. No hi va haver mai cap problema, cap sanció, cap castic. Algun dia fins i tot li vaig dir al professor de llatí, don José Antonio Fráiz, que no m’esperara a classe pel motiu que fóra (xarrar amb alguna xicona, per exemple, si el cos m’ho demanava). I, en comptes de fer-me jo roig, era ell qui s’hi feia. Però tot dins d’un ordre, sense excedir-me: “In medio virtus”.

Don Gonzalo, el professor de grec, va tenir amb mi molta paciència i mànega ampla, sobretot aquelles vesprades amb alguna hora lliure que jo no sabia on deixar-me caure. Li vaig demanar si podia anar a la seua classe a repassar el grec de cinqué: bé sabia ell on radicava el meu interés de repassar. Em va donar permís i vaig procurar de comportar-me. Recorde que fins i tot, en una ocasió, ens va permetre a Pepe Luís Almiñana (d’Aielo de Malferit) i a mi de portar una tortada a classe i compartir-la amb la resta de companys el dia dels enamorats. Pepe Luís i jo, eixos dies, estàvem enamorats. Sense molt d’èxit: tot s’ha de dir.

Aquell curs de Preu no tot va ser anar a l’institut i estudiar, és clar. Hi va haver temps per a descobrir un poc l’entorn de la comarca, fer les primeres correries per alguns pobles, tindre algun desengany amorós, implicar-me en l’associació juvenil El Nostre Cau del meu poble o dirigir el cor parroquial. La paraula “avorriment” no l’he trobada mai en el diccionari de la meua vida.

Aquell curs jo havia ataüllat una xicona d’ulls negres a la pastisseria Soler d’Albaida en una de les hores lliures. El dia que la vaig mirar més de prop ella fumava o prenia una beguda en companyia de companys del seu curs mentre jo cantava “El cóndor pasa” de Simon & Garfunkel. “I’d rather be a sparrow than a snail. / Yes, I would. / If I could, / I surely would.” La vaig mirar fixament com dient-li: “Cante per tu, morena”. Res: ni cas. Vaig aconseguir el seu número de telèfon i li vaig telefonar a casa. Ella no volia saber res de mi. Quan em veia aparéixer per un cantó, eixia corrent com un coet i desapareixia espaordida. Jo ja no sabia què fer. Li vaig adaptar una cançò tradicional catalana a veure si picava. “Roseta d’Olivella”, que cantava Serrat:

N’és Atzeneta una vila molt bella,
hi ha una donzella que a mi em fa penar.
Dic: «adéu, vila…», dic: «adéu, nina…»
Tu n’ets la causa que me’n tinc d’anar.

Jo en vaig i en vinc per la vora, vora de l’aigua.
Jo en vaig i en vinc per la vora, vora del riu.

Els vostres ulls, vostres cabells i orelles,
pits i mamelles me’n tenen lligat.
Dic: «adéu, vila…», dic: «adéu, nina…»
Tu n’ets la causa que me’n tinc d’anar.

Jo en vaig i en vinc per la vora, vora de l’aigua.
Jo en vaig i en vinc per la vora, vora del riu.

Quatre vegades la’n só demanada,
quatre vegades me’n só dit que no.
Quatre vegades, quatre carbasses.
Déu me’n conserve tan bona llavor.

Ni així. Li vaig fer serenates en estiu sense saber que no era a casa. Fins i tot la dona de Pepe Marrahí, el bidell de l’institut, la va avisar: “Xiqueta, et passarà com a mi, que al final vaig caure”. Al remat ho vaig deixar tot per impossible. Aquell amor meu impossible estava en boca de tot l’institut. Tots els professors estaven al cas del desenllaç per si la xica finalment em diria sí: des de la cap d’estudis i professora de física i química, doña Amparo Llácer (d’Alberic), fins la professora de francés, doña Cristina Ratfisch, passant per doña Isabel Blanquer (d’Ontinyent), professora de treballs manuals i “labores del hogar”. Quin xou, senyor meu!

Total per a res!

Els nostres records dormen en la pallissa del passat, un temps verbal que a vegades necessita que l’embellim. El passat és un temps que va ser i no tornarà mai més. Com que ja no tenim pallisses perquè ja no hi ha animals a les cases, als joves els costa d’imaginar aquell lloc cobert al corral on es guardava palla i remulla de les oliveres per als animals que es criaven a casa (gallines i conills, sobretot).

Aquell institut que va conéixer la meua generació ja no existeix, i nosaltres ja no som nosaltres tampoc. Jo no sóc el mateix, canvie contínuament. Jo no sóc qui cantava aquelles cançons que recordem: “Puff, el drac màgic”, “Escolta-ho en el vent”, “No serem moguts”, “Els macarrons”, “Les pometes”, “Tots junts vencerem”, “Bella ciao”, “La guerra cruel”, “Kumbayà”, “Ole duli”, “Preserven el parque”, “El soldat universal”, “Tres hojitas”, etc. I com no! Les cançons de Lluís Llach: “El bandoler”, “L’estaca”, “Irene”, etc. Perquè, modèstia a part, jo vaig ser el primer que cantava en valencià a l’institut. I els professors, que tots parlaven castellà, em miraven com un xiquet de poble. Jo he canviat i les cançons també, però el ritual de transgredir l’orde establert ha continuat. Cadascú fabrica i acomoda els seus records i tots ho fem en la mesura en què apareixen flaixos inesperats, no convocats a la cerimònia capritxosa de la memòria en què cadascú de nosaltres conta qui és i d’on ve.

Aquells dies, mentre bramava per tot arreu Led Zeppelin el seu himne generacional “Whole Lotta Love”, jo anava de poble en poble de paquet en la moto de Rafa Soriano (de la Pobla del Duc) o en la Derby de 65 cc de tres marxes de Salva Garcia (de Montaverner). Feia nit en casa de Vicent Calabuig (de la Pobla del Duc), d’Adrian Rebagliato (de Muro) o on em trobara. Però no era un roder. La familiaritat que vaig viure a l’institut d’Albaida, així com la companyonia, hui resulten difícils d’entendre. El heavy metal d’aquells anys prompte va fer que la música dels Beatles em semblara la d’un cor de mongetes de convent de clausura. Amb el final de l’estiu de 1971 s’acabava la meua adolescència sense saber molt bé per on apuntaria el futur.

You need coolin’
Baby, I’m not foolin’
I’m gonna send ya
Back to schoolin’.

Way down inside
Honey, you need it
I’m gonna give you my love
I’m gonna give you my love, oh.

Wanna whole lotta love
Wanna whole lotta love
Wanna whole lotta love
Wanna whole lotta love.

(“Whole lotta love”, Led Zeppelin)

The post Curs 1970-71 (2): descobrint la comarca appeared first on VilaWeb.