En aquesta Carta en forma de Motu Proprio (és a dir, un document escrit per la seua pròpia voluntat), el papa acota l’ús de la litúrgia romana anterior a la reforma de 1970.

El bisbe de Roma deixa clar que el fet de recórrer (per part d’alguns grups tradicionalistes) a textos preconciliars, no és cap senyal neutre, sinó que revela una manera de viure l’Evangeli molt allunyada de la reforma del Concili Vaticà II. Preferir una expressió litúrgica preconciliar, com fan aquests grups tradicionalistes, mostra un tarannà discordant (i crític) amb el Vaticà II. Per això el papa limita a situacions molt excepcionals (que han de ser aprovades pels bisbes diocesans) l’ús del missal anterior a la reforma del Vaticà II en les celebracions de l’Eucaristia en llatí.

El papa comença la Carta recordant-nos que “els bisbes, en comunió amb el bisbe de Roma, constitueixen el principi visible i el fonament de la unitat en les seues Esglésies particulars”. Afirma que “per promoure la concòrdia i la unitat a l’Església envers aquells que s’adhereixen a les formes litúrgiques anteriors a la reforma del Concili Vaticà II”, els papes Joan Pau II i Benet XVI “concediren la facultat d’utilitzar el Missal Romà publicat per Joan XXIII en 1962”, abans per tant de la reforma conciliar.

I és que “amb motiu de la promulgació del Missal Romà preparat per Pau VI, que anul·lava l’anomenat de Sant Pius V (reformat per Joan XXIII)”, com ens recorda l’amic Vicent Cardona (Saó, juliol-agost 2021), “un grup de cristians liderats per l’arquebisbe Lefebvre va trencar la unitat i rebutjà el nou missal, el qual consideraven herètic”. Per això Benet XVI els permeté de celebrar l’Eucaristia segons el ritu de Sant Pius V, “per a veure si així retornaven a la unitat. Però tampoc això no va servir per a recuperar-la”. Aquests grups tradicionalistes, com diu Vicent Cardona, “van deixar clar que el problema no era només el ritu de la missa, sinó tot allò que representava el Concili Vaticà II”, al qual s’oposaven.

Per això el 2020, la Congregació per a la Doctrina de la Fe va fer una àmplia consulta per tal de conèixer el parer dels bisbes sobre aquest afer. Com diu el papa en aquesta Carta, “després de veure els desigs expressats per l’episcopat i havent escoltat el parer de la Congregació per a la Doctrina de la Fe”, Francesc ha signat aquest Motu Proprio per tal de “prosseguir encara més en la recerca constant de la comunió eclesial”.

En el primer article d’aquesta Carta, el papa deixa ben clar que per a la celebració de l’Eucaristia, només “els llibres litúrgics promulgats per Pau VI i Joan Pau II, en conformitat amb els decrets del Concili Vaticà II, són l’única expressió de la lex orandi del Ritu Romà”. D’aquesta manera el papa Francesc estableix que la missa en llatí, segons el missal anterior a la reforma de 1970, només s’ha de considerar com una excepció. No com a regla establerta per a tota l’Església.

En l’article 2 de la Carta, el papa estableix que els bisbes diocesans tindran la potestat d’autoritzar “l’ús del Missale Romanum de 1962”. Això sí, els bisbes hauran de comprovar que els grups que celebren l’Eucaristia segons el missal anterior a la reforma de 1970, “no excloguen la validesa i legitimitat de la reforma litúrgica dels dictats del Concili Vaticà II i del Magisteri dels papes”. I és que, per regla general, els grups tradicionalistes que celebren l’Eucaristia en llatí, amb el missal de 1962, són col·lectius molt conservadors i molt crítics amb la reforma del Vaticà II i amb el papa Francesc. Per això el bisbe de Roma, amb aquesta Carta, limita a casos molt excepcionals l’ús del missal anterior al Concili.

Com ens ha recordat Mercè Solé, a partir d’una anècdota del liturgista Piero Marini, “cada litúrgia respon a un model d’Església”. I la litúrgia preconciliar (amb la missa en llatí i amb el celebrant d’esquena al poble) revela un estil d’Església molt allunyat de les reformes del Concili. La celebració de la missa amb el missal anterior al Vaticà II, com diu Mercè Solé, “no és una qüestió de forma, sinó segurament de fons”, que es tradueix “en la manera d’entendre el paper dels batejats i batejades en el món, el significat alliberador de la Bona Nova de Jesús, la sensibilitat envers els més menuts i els més pobres, la forma de relacionar-se i d’entendre altres espiritualitats i religions o d’acollir els canvis socials i els reptes de la societat civil” (Catalunya Cristiana, 8 d’agost de 2021).

Com ha dit la teòloga Consuelo Vélez, “la Carta del papa era necessària perquè els grups que celebren la missa amb el missal anterior al Vaticà II no ho fan com expressió de pluralitat eclesial, sinó oposant-se al Vaticà II, com ho va fer el bisbe Lefebvre”.

El papa ha volgut destacar amb aquesta Carta que l’Eucaristia és, per damunt de tot, la Cena del Senyor i el banquet del Regne, més que un ritual en llatí, inintel·ligible per a la gran majoria dels cristians. L’Eucaristia és la unió dels deixebles de Jesús en la qual ell mateix ens alimenta amb la seua Paraula i amb el pa i el vi. Que lluny (afortunadament), queden aquelles misses en les quals, perquè els fidels no entenien res del que deia el prevere, es passava l’estona llegint un llibret de devocions o resant el rosari, sense participar, d’una manera viva i activa, en el misteri de mort i de resurrecció que és l’Eucaristia.

Per tot això cal fer costat al papa, que amb aquest document manifesta la fidelitat a les reformes i a l’aggiornamento que va sorgir del Concili Vaticà II, alhora que hem de deixar enrere litúrgies del passat, que no acosten el poble de Déu a la realitat del nostre temps. I és que si volem una Església viva, no podem utilitzar una llengua morta, com és el llatí, tan exalçat pels grups tradicionalistes anticonciliars.

The post Custodis de la tradició appeared first on VilaWeb.