Els trets que aquest moviment estètic té en comú amb les escapades romàntiques de cap de setmana, amb el Sant Valentí de febrer o amb els bombons instal·lats en roges capses en forma de cor, són misteris d’aquells que algun savi haurà sabut resoldre. 

Però tornant al principi, a la dona no li ha calgut mai ser romàntica; és més, s’arriba a afirmar que són els éssers antiromàntics per naturalesa. Però, contràriament, es creu que en elles regeix una certa tendència sensible sobretot perquè solen consumir les escenes del galanteig, dels preliminars, que adornen les telenovel·les, certs llibres de color pastel o les revistes del cor. Per altra banda, com que els homes són més favorables a les recreacions explícites de l’acte sexual sí que necessiten enginyar i planejar l’estratègia romàntica per tal d’escometre amb èxit la programació inserida al cromosoma Y. I això, com es pot advertir, ha estat històricament una font de conflicte entre l’esperit i la matèria, tant a escala domèstica com general.

Però, siga com siga, ara, per fi, ja es pot arribar quasi a l’equanimitat perfecta, a un terreny blanc i desinfectat on destil·lar allò que cadascú necessite: amor o sexe, ànima o substància, o totes dues coses barrejades. Sentia fa uns dies l’opinió d’un psicòleg, refrendada per un epidemiòleg, que afirmava que no hi ha millor prova del romanticisme contemporani que afalagar l’amant amb els resultats negatius d’un test de malalties venèries, conegudes modernament com a ETS. En aquest cas, totes dues parts, a banda de verbalitzar les carantoines indispensables, haurien d’aportar les proves d’un festeig responsable amb un certificat mèdic com a testimoni de confiança ferma. Si fos així, es desterrarien totes les clamídies, les neissèries, les tricomones i els treponemes que, a la vida, no tenen cap altra comesa que no siga embrutar el subtil sentiment del desig amb la funesta matèria.

Però, ben mirat, què són els microbis sinó conglomerats de membranes i orgànuls? I, què són aquests sinó la suma de biomolècules que, al seu torn, esdevenen polímers d’àtoms i, aquests congreguen, per la part que els toca, un buit desconcertant i omnipresent que tot ho ompli i al voltant del qual es disposen partícules ínfimes que deixen entre elles distàncies comparables a les infinites. Aleshores, arribats a aquest punt crític d’incertesa, caldria sospesar si l’abstinència torna a resoldre, debades, qualsevol dilema filosòfic sobre la matèria i la forma.

The post De la matèria appeared first on VilaWeb.