Recentment, amb motiu del Dia Internacional contra l’esclavitud Infantil, el papa Francesc deia: “Ens avergonyim davant Déu” per l’esclavitud infantil.

També el papa, fa uns dies, va adreçar un missatge als participants en la conferència Internacional Una política arrelada al poble, on afirmava que “una política que es desentén dels pobres, no podrà promoure mai el bé comú”. Aquesta conferència té com a base el nou llibre de Francesc Somiem junts.

El títol del llibre i la crida a no desentendre’ns dels pobres, com Aylan i el xiquet mort a Chicago, em recorden el somni que va tenir Martin Luther King fa 58 anys.

Per això, 58 anys després del somni de Martin Luther King, també jo hui n’he tingut un.

He somiat un món basat en la justícia i en la fraternitat. Un món on els més forts no abusaven dels més dèbils i on la pau feia possible la llibertat i la fi de les guerres i de la violència.

He somiat que tots compreníem, com digué Gandhi, que “no hi ha un camí per a la pau”, sinó que “la pau és el camí”. I per això destruíem les armes i acabàvem amb la indústria bèl·lica.

He somiat que la fam i l’analfabetisme eren erradicats del planeta. I la cultura arribava a tots els pobles i a tots els hòmens i dones.

He somiat que els xiquets podien créixer en llibertat, per tal d’arribar a ser hòmens i dones lliures.

He somiat que la natura era respectada, que l’aire era net i que l’aigua, un dret universal, arribava a tots els pobles.

He somniat que s’acabava l’esclavitud (les esclavituds!) de les dones i dels infants. I que tots ells podien viure amb dignitat, sense ser mai més propietat dels hòmens.

He somiat que hi havia treball per a tothom, que s’acaba l’atur i que els jóvens no havien de deixar el país per a tenir una faena digna.

He somiat que s’acabaven els desnonaments, i que el dret a l’habitatge era respectat i protegit.

He somiat bancs i entitats financeres amb rostre humà, que no xafaven els més desvalguts, sinó que amb un esperit ètic ajudaven els qui més ho necessitaven. He somiat que per damunt dels beneficis, els bancs eren entitats que ajudaven qui passaven una situació crítica.

He somiat que els governants eren hòmens honrats, que rebutjaven la corrupció, el frau i la mentida i que es preocupaven de veritat pel bé dels ciutadans.

He somiat una sanitat a l’abast de tothom, sense retallades ni llistes d’espera escandaloses. He somiat que els governants tenien una sensibilitat pels més desvalguts i que els malalts dependents eren atesos amb eficàcia.

He somiat que els pensionistes podien viure amb dignitat i no amb la pensió de misèria que cobren molts d’ells.

He somiat, també, que els xiquets podien créixer en llibertat, sense fam, guerres ni injustícies.

He somiat que s’extingia el racisme, la xenofòbia i tota mena d’ideologia totalitària que no fa sinó degradar la humanitat.

He somiat que els pobles podien decidir amb llibertat el seu futur, sense por. He somiat que les nacions sense estat podien establir acords internacionals i votar la seua autodeterminació, sense cap mena d’opressió.

He somiat una fraternitat universal, on tothom se sentia germà i germana dels altres i de l’univers, sense diferències de races.

He somiat, com Martin Luther King, que aquest somni podia fer-se realitat si tots posàvem de la nostra part allò de millor que tenim. I si som capaços de mirar-nos els uns als altres amb el cor.

El 24 de maig de 2013, el papa Francesc deia: “Vull invitar-vos a percebre la llum de l’esperança en els ulls i en el cor dels refugiats”. I afegia encara: “No oblideu la carn de Crist que és en la carn dels refugiats”. I dos mesos després, es lamentava dels “immigrants morts a la mar per unes barques que en lloc de ser una via d’esperança, ha estat una via de mort”.

Hui la carn del Crist la trobem en el menut Aylan i en el xiquet mort a Chicago i en tots aquells que continuen plorant, sofrint i morint.

La Pasqua que vivim és una crida a la fraternitat. Fa uns dies, el professor Josep M. Esquirol deia que “estimar és l’infinitiu de la vida”. Per això les accions més sensates “són aquelles que fan que el món siga més harmoniós o que la vida tinga més intensitat. I certament, quan s’estima, la vida adquireix més força”.

Les morts d’Aylan i del xiquet de Chicago són una crida a posar fi a la violència i a fer realitat un món més humà, i a descobrir en aquests infants i en tots els qui pateixen la carn del Crist. La recent mort de l’infant de Chicago ens urgeix a somiar junts, com ens demana el papa, perquè no haja de morir violentament cap xiquet, ni visca en condicions de vida infrahumanes.

The post De l’Aylan al xiquet de Chicago   appeared first on VilaWeb.