He arribat a la tercera edat: no ho amague ni tinc por de dir-ho. Treballe amb la memòria retrògrada, és a dir, la que es mou cap arrere, com ja deuen haver comprovat. Gran part dels meus records, almenys en una primera fase, apareixen mentre camine: són flaixos que després elabore detingudament. Procure que el meu relat siga versemblant; és el lector qui finalment li atorga la seua credibilitat.

Mentre camine repasse i torne a repassar detalls mínims que em conduiran a més detalls que actuen a tall de sinapsi neuronal. Recorde i escric. Recorde allò que em va “emocionar” o impactar en el passat; les coses que el meu cervell va considerar irrellevants no van activar certs mecanismes cerebrals i es van esvanir. Així, no és estrany que conteste que “no” quan algú em pregunta: “No te’n recordes de …?”: això significa que al meu cap no ho vaig considerar primordial en el seu moment. De totes eixes coses són els neurocientífics els qui en poden donar explicacions saberudes.

Bé, seguim. Aquell estiu Demis Roussos amb Triki, Triki i Albert Hammond amb It Never Rains in Southern California van ambientar els balls de les discoteques. I quan es va acabar l’estació no vaig fer cap consulta especial a cap catedràtic ni professor que haguera tingut a la facultat durant els cursos d’estudis comuns. Tampoc no em vaig tancar a la meua habitació a reflexionar sobre la millor manera d’encarar el meu futur acadèmic: punts forts i fluixos en la meua formació prèvia, què m’atreia per damunt de tot, eixides laborals després de la carrera, etc. Res de tot això no em va passar pel cap.

Vaig repassar, això sí, les paperetes dels cursos anteriors amb les qualificacions per tal de veure si apareixia una llumeta al final del túnel. Vaig recordar alguns professors i, sense voler, també algunes classes de l’últim curs: la traducció de Pro corona, de Demòstenes, amb doña M. Antonia Corbera Lloveras; les lliçons magistrals sobre els Reis Catòlics, Carles I i Felip II de don Antonio Mestre (on vaig preferir parar atenció i deixar de prendre apunts com un desesperat: fet i fet sempre li’ls podia demanar a la companya Evangelina Rodríguez Cuadros). També vaig recordar (i sempre recordaré) l’esforç sobrehumà que em va costar l’assignatura d’Història Antiga i Mitjana d’Espanya a càrrec de don Antonio Ubieto Arteta, de qui molts anys després esbrinaria que havia estat un dels ideòlegs del moviment secessionista lingüístic, eixe grup que tan actiu es va mostrar en el moment de la fundació de l’AVL i molt abans. Encara com Ubieto no va ser tan enrevessat amb els qui es van presentar a l’examen de setembre i va fer preguntes clares com els fenicis i la conquesta de València i Mallorca! També m’apareixien vagament altres classes: la filosofia de Bacon, d’una banda, i d’altra, l’anàlisi de poemes seguint les teories de Carlos Bousoño.

En algun moment d’aquell estiu vaig estar temptat d’anar-me’n a Barcelona a fer Psicologia. Però hi havia una complicació important: tenia nóvia formal i ja estava escarmentat de tots els fracassos sentimentals anteriors. Triara l’especialitat que triara en tercer, sabia que havia de dedicar un temps adequat al festeig si no volia veure’m en una nova frustració: al remat, a base de trompades acabem per aprendre alguna lliçó.

Finalment em vaig decantar per Filologia Moderna. En algun altre moment explicaré com va nàixer eixa especialitat a la Universitat de València: sempre m’ha interessat de saber com es conformen els estudis de les institucions docents on s’imparteixen les branques del saber, i més si m’afecta directament. En el primer curs d’especialitat et podies trobar tota una amalgama de gent de diverses edats i formació. No oblidem que els alumnes de Filologia Moderna procedien dels diferents grups que hi havia en els diversos torns en segon curs de comuns: a alguns els coneixia i a altres els vaig conéixer al llarg dels tres cursos següents. N’hi havia de casats, alguns que havien fet la mili, mestres en excedència que volien ampliar estudis, monges amb el vistiplau de l’arquebisbat (imagine), alumnes lliures que assistien a classe, altres que, tot i ser oficials, anaven a classe quan podien (per motius laborals sobretot), etc. Tinc en el cap exemples amb noms i cognoms de totes les classes.

En Filologia Moderna podíem triar dos idiomes dels quatre que s’oferien: anglés, francés, alemany i italià. La majoria escollia anglés i francés. En els cursos d’especialitat ja ens fixàvem qui era cadascú: si estudiava una llengua o una altra, o si el nivell en què estudiava les llengües escollides era com a idioma principal o secundari.

Ah, i que no pense ningú que fer Filologia Moderna es reduïa a estudiar i aprendre els idiomes corresponents: per a això ja hi havia l’Escola d’Idiomes, el British Institute, l’Alliance Française, l’Institut Alemany o l’Oxford Centre (on s’ensenyava anglés d’una forma innovadora). La facultat no era això.

Quan algú es matriculava en Filologia Moderna ja havia de tenir una certa competència oral i escrita en els idiomes escollits, de la mateixa manera que quan s’escollia clàssiques se suposava que es dominava la morfosintaxi grecollatina i havia fet moltes hores de vol en la traducció dels autors d’eixes cultures. L’especialitat no t’ensenyava les llengües: com a molt t’envernissava i prou. Amb el nombre d’alumnes per classe que hi havia no es podia fer res més. Si tenies un poc de sort feies alguna prova oral. Recorde algunes classes pràctiques en algun curs a càrrec de la professora Raquel Royo.

No teníem laboratori d’idiomes. Eixe era un dels punts reivindicatius en les assemblees d’especialitat. Quan vam acabar la carrera el laboratori encara no s’havia muntat. El lloc on s’adquiria eixa competència oral i escrita era problema de cadascú. Per la part que et tocava ja t’espavilaves ràpidament i et buscaves la vida, bé anant a algun d’eixos centres oficials o bé emigrant durant l’estiu a l’estranger a collir maduixes, fregar plats, preparar entrepans, servir tes o cafés, netejar lavabos o el que fóra: crec que encara no existia la figura d’au-pair.

Els estudis de Filologia Moderna a València eren un calc dels que hi havia a la Universitat de Madrid (l’actual Universidad Complutense), i el calc també es reflectia en les publicacions. En una altra ocasió parlaré de quan i on van nàixer els coneguts hui en dia com a estudis anglesos i qui en van ser els artífexs.

Tinc ben arrelat en la memòria el curs 1973-74 perquè va ser aquell inoblidable curs en què al ministre d’educació, don Julio Rodríguez Martínez (1928-1979), se li va ocórrer d’instaurar el “año juliano”, que consistia a fer coincidir l’any natural amb l’any acadèmic, amb la qual cosa eixe curs les vacances d’estiu per als qui començaven primer van durar sis mesos.

D’eixa manera, el curs 1973-74, a efectes d’exàmens el mes de juny passava a ser desembre, i setembre es convertí en gener. Divertit, no? Era la forma sui generis de recuperar el temps perdut aquells anys de vagues i períodes amb les facultats tancades. Afortunadament, aquell experiment va acabar en juny amb el cessament del ministre del ram, un valido de Carrero Blanco que va passar a la història de l’educació amb el malnom de Julito el Breve. Crec que aquell ministre argumentava que el curs havia de transcórrer paral·lelament amb els pressupostos de cada any, però no es va tindre en compte que l’ensenyament mitjà continuava regint-se pel calendari escolar de tota la vida.

Ja ho poden veure: els temps passen i les coses no canvien gaire. Molts polítics, de qualsevol color, divisió i rang, volen passar a la història amb la seua empremta en la gestió que tenien encomanada: a gosades que don Julio ho va aconseguir!

I no sols don Julio. Amb les no-sé-quantes lleis d’educació que hem tingut en el període democràtic, assolirem que cap alumne no es quede arrere, que cap universitat abaixe el llistó d’aprovar el 99% dels alumnes que es presenten a Selectivitat -o com es diga ara-, i que al remat entren tots de calbot a la universitat amb un nivell paregut al de quan la meua generació feia la prova d’ingrés en començar batxillerat.

Ara sembla que, per tal que els centres superiors d’ensenyament no es queden buits a conseqüència de la baixada de natalitat, cal obrir la mà. O potser és per l’aplicació d’algun algoritme, paraula que només hui he sentit ja cinc vegades.

The post Decidint l’especialitat appeared first on VilaWeb.