En aquesta entrevista, Jordi Pesarrodona comenta un fet que el va trasbalsar: a través de l’historiador Quim Eloi (responsable de Memòria Històrica del Bages), Jordi Pesarodona va fer saber que el seu avi havia represaliat el de Quim Eloi. Militant de la CNT durant la guerra de 1936-1939 i membre del comitè revolucionari del Bages, com declarava Jordi Pesarrodona, el seu avi, conegut amb el malnom de ‘menjacapellans’, va ser el responsable directe, a principis de la guerra, de l’assassinat de vuit o nou persones del poble, gent benestant, de dretes i catòlica. Jordi Pesarrodona, que també ha conegut el fill d’un altre dels hòmens assassinats pel seu avantpassat, declarava en aquesta entrevista, que en saber el comportament del seu avi es va quedar astorat. I deia, amb valentia: ‘L’única opció que tinc és escoltar els altres testimonis i demanar perdó en nom de l’avi’, afegint encara: ‘Aquest és el pas que necessitem per sentir-nos alliberats’.

Aquest testimoni valent de Jordi Pesarrodona mostra que només el perdó, l’escolta de la víctima i la recerca de la veritat, guareixen les ferides. I que pel contrari, el ressentiment enverina els cors.

Els cristians venerem i estimem el Parenostre amb un afecte especial i en aquesta pregària que Jesús ensenyà als deixebles, demanem a Déu que es faça realitat el seu Regne, així com també el pa que hem de compartir i el perdó: el de Déu i el que ens hem de donar els uns als altres.

És per eixa pregària (on demanem el perdó a Déu i als germans) que em van sorprendre, ja fa uns anys, les declaracions a la premsa de qui va ser president de la Diputació de Castelló, el Sr. Carlos Fabra, pequè digué: ‘Cuando rezo el Padre nuestro y llego al pasaje “perdónanos nuestras ofensas así como nosotros perdonamos a los que nos ofenden”, me lo salto. Yo no perdono a los que me han hecho vivir un auténtico calvario. No los perdonaré en mi vida’.

Per això el filòsof i teòleg Francesc Torralba, a propòsit del perdó, recomanava el llibre de Vladimir Jankélevitch Le pardon com el millor text sobre aquest tema. Torralba feia referència a Hannah Arendt, qui reconeixia que Jesús de Natzaret era el ‘lloc del perdó en la defensa dels assumptes humans‘, ja que és el perdó ‘el que té el poder de trencar el cicle de la venjança’. Segons Arendt, deixeble predilecta del filòsof Martin Heidegger, ‘el perdó actua sempre de nou’, perquè expressa ‘la voluntat de canviar i de començar de nou’, una actitud pròpia dels éssers humans.

I és que el perdó, com defensa Jordi Pesarrodona, és l’esperança dels creients, perquè venç l’odi i el mal. El perdó és sempre font d’alegria i de renovació interior i també font de salut, com ho expressava sàviament mossèn Ballarín. En una entrevista que li va fer David Pagès a Serra d’Or, mossèn Josep M. Ballarín deia: ‘En aquest món hi ha una cosa molt important que naix del Parenostre: que Déu ens salve del ressentiment. S’ha d’oblidar i perdonar, no sols per santedat, sinó també per comoditat. Si tens ressentiment, ho pagues tu, més que no l’altre’. I és veritat: el ressentiment fa més mal a qui el té que no a aquell a qui s’odia, perquè el ressentiment és sempre font d’amarguesa i de fracàs.

També l’escriptora M. Mercè Roca, en la seua novel·la Al final t’agradaré, fa una reflexió sobre el perdó, ‘un tema universal’, com deia ella. Aquesta escriptora planteja ‘la possibilitat o no de perdonar i de ser perdonat i com ens enfrontem a la necessitat de demanar perdó i la possibilitat de donar-lo o no’. Per això M. Mercè Roca es pregunta ‘qui és més fort, qui demana perdó o qui perdona?’, i també ‘si es pot perdonar tot’.

Sant Pau expressava d’aquesta manera l’actitud del cristià que vol ser fidel a l’Evangeli: ‘Revestiu-vos de sentiments de bondat, de mansuetud, de paciència; suporteu-vos els uns als altres i perdoneu-vos mútuament si algú té contra un altre un motiu de queixa; tal com el Senyor vos perdonà, feu-ho també vosaltres’ (Col 3: 12-13).

El perdó i l’amor (que són com les dues cares d’una moneda) han de ser els distintius dels seguidors de Jesús de Natzaret i de tots els hòmens i dones de bona voluntat. Només perdonant i estimant, els cristians farem creïble la nostra fe. Si no, tot seran paraules buides i discursos sense continguts!

Com diu el teòleg basc Joseba Andoni Pagola, ‘La negació del perdó ens sembla la reacció més normal i fins i tot la més digna davant l’ofensa, la humiliació o la injustícia. Però no és això el que humanitza el món! Una parella sense comprensió mútua es destrueix. Una família sense perdó és un infern. Una societat sense compassió és inhumana’.

Conten d’un monjo que deia al seu deixeble: ‘El teu amor serà com el de Déu quan en el teu cor hages perdonat al teu germà, fins i tot abans que ell et demane perdó’. Només així podrem construir un món en pau i més humà. I és que com digué Martin L. King, ‘Qui és incapaç de perdonar, és incapaç d’estimar’.

Com deia molt encertadament el periodista Sebastià Alzamora en relació a la portada de la revista Charlie Hebdo després dels assassinats terroristes, ‘El perdó, sobretot en els moments més difícils, és el primer signe, no tan sols de civilització, sinó d’humanitat’. I el papa Francesc, en el seu missatge amb motiu de la Jornada Mundial de Migrants i Refugiats, ens diu: ‘Només amb una escolta humil i atenta podrem arribar a reconciliar-nos de veritat’. I és que com diu el papa, ‘gràcies a aquesta escolta, tenim l’oportunitat de reconciliar-nos amb el proïsme, amb tants descartats, amb nosaltres mateixos i amb Déu, que mai no es cansa d’oferir-nos la seua misericòrdia’. Per això és tan important el testimoni de Jordi Pesarrodona i la reflexió de M. Mercè Roca en la seua novel·la.

The post Demanar perdó en nom de l’avi appeared first on VilaWeb.