Didín va ser una dona de caràcter, amable i afable i alhora ferma en les seues conviccions, una dona incansable en la lluita per la vertebració del País Valencià.

Sempre que jo anava a casa per passar uns dies (abans amb els meus pares i les meues germanes, i ara amb elles) anàvem a veure Didín a Benimodo, o bé ella venia a l’Alcúdia. A vegades també ens reuníem amb algun amic o amiga per compartir el dinar o el sopar. Ara mateix recorde que el maig de 2017, les meues germanes i jo vam passar per Benimodo a recollir Didín i vam anar a sopar a casa de la bona amiga M. Rosa Diranzo, a Catadau. Recorde que aquella nit vam allargar l’àpat fins les dotze, en una sobretaula amena i divertida, amb multituds d’anècdotes de Didín, que recordava la seua amistat amb mon pare.

Fa tres mesos, en l’últim viatge que vaig fer a l’Alcúdia, vaig anar a veure Didín a Benimodo amb les meues germanes. Unes setmanes abans, Didín havia estat hospitalitzada i aquell 7 de novembre a Benimodo la vaig trobar delicada de salut, sí, però amb el cap ben clar, amb les idees fermes, amb la mateixa il·lusió per la cultura, amb el seu compromís de sempre per un País Valencià lliure.

Aquell matí vam seure els quatre, Didín, les meues germanes i jo, al voltant d’un tendur i vam compartir anècdotes, records i esperances. Didín, amb la seua gràcia tan característica, ens va contar a les meues germanes i a mi una anècdota de quan era xiqueta, en les festes de Sant Felip Benici, a l’agost. Ja de menuda Didín tenia un caràcter ferm i una gran dignitat. Ens contava que va anar a missa el dia de la festa, però el capellà, en el sermó va malparlar dels qui havien perdut la guerra i Didín, que no es deixava trepitjar per ningú, va agafar el seu catret, i davant la mirada atònita de la gent, va eixir de l’església. Aquell mateix dia que la vaig anar a veure amb les meues germanes, m’expressava les ganes de vindre a Montserrat, un viatge que, encara que difícil, volia fer tant sí com no.

Didín era una dona d’una gran simpatia i la seua ironia l’aprofitava per defensar els drets dels valencians i la nostra llengua. Una altra anècdota, també coneguda, feia referència als seus cognoms, que eren Puig i Grau. Amb la seua fina ironia comentava, que com tots sabem, ‘En català –ig- es pronuncia com la -ch- castellana, perquè en la grafia -ch- en català, la h és muda. Així Doménech i etc, es pronuncien Doménec. Hui quasi tots escriuen estos cognoms correctament. Però allà pels anys 50 i 60 del segle passat, hi havia molta gent, sobretot a les administracions, més o menys oficials, que s’empenyaven a escriure Puig amb ch. A mi em semblava que ho feien per fastidiar als valencians que creiem en la nostra llengua. La “Lengua del Imperio” i res més’. L’anècdota de Didín era la següent: ‘Un dia a París vaig anar a l’agència Melià (agència de viatges valenciana) a treure un bitllet per a València. Hi havia una oferta per als residents allà i jo volia aprofitar-la. En aquell temps no hi havia ordinador i escrivien a mà. Tardaven més. Va començar a escriure al mateix temps que em preguntava

-¿Usted es valenciana?
-Sí.
-Yo también y también me voy pronto de vacaciones. Valencia es lo mejor del mundo….
Vaig veure que escrivia mal el meu cognom, però amb mala idea (ho confesse) no vaig dir res i li vaig  preguntar:
-Vostè coneix el Puig de Santa Maria?
-Ya lo creo. Con el Monasterio. Allí estuvo D. Jaime el Conquistador.
I tot orgullós del seu valencianisme em donà el bitllet.
Jo sense immutar-me el més mínim li’l vaig rebutjar.
-Este bitllet no és el meu. Jo sóc Puig i ací diu Puch.
-Bueno, usted puede escribirlo como quiera, pero es lo mismo. Eso no tiene importancia.
-No senyor, ací diu Puch i jo no accepte un bitllet que no és meu.
No cal dir com es va posar l’home. Va fer eixir-ne un altre que va dir que era el director. Tots dos intentaren convèncer-me. Inútil. Jo ho tenia clar. I darrere de mi una cua, tots pendents de nosaltres perquè eren vespres de vacances i hi havia gent.
-Mireu, vaig dir, jo he preguntat si era de València i me va dir que sí. A més a més coneixia un poble que es diu El Puig. Si fóra d’Astúries o Andalusia, jo li ho havera explicat, però així, no. Si no vol fer-me un altre bitllet és igual. A París hi ha moltes agències de viatges’. Sense renunciar al seu cognom ben escrit i amb la seua tossuderia, el responsable de l’agència no tingué més remei que respondre: ‘Ya está bien. Le hacemos otro billete y basta.
Em feren un altre bitllet amb el meu nom correctament escrit. No cal dir com em miraven tots.’

Fa uns mesos, Edicions 96, de la Pobla Llarga, em va demanar un pròleg per al llibre Cartes a Olivier, que recull la correspondència de Didín a Olivier, un xiquet francès i on la nostra amiga li explica diverses vivències que ella va viure durant la postguerra i el franquisme, amb la seua lluita pel País valencià.

La mort de Didín ens fa veure que ens falten moltes Didín Puig al nostre país, per tal que, amb fermesa i dignitat, com ella, continuem defensant la nostra llengua. I també per denunciar les mentides i la manipulació d’aquells que marginen i arraconen el valencià. Com m’ha dit Dolors Pedrós, d’Edicions 96, ‘Avui és un dia trist’, però ‘Didín ocuparà sempre un lloc especial al cor de les persones que hem tingut la sort de tenir-la prop.’

Didín ens serà sempre un exemple de dignitat i de compromís en la defensa de la cultura del País Valencià. I és que com m’ha dit l’amic David Pagès, Didín va ser ‘una gran persona, plena dels millors valors del nostre país.’

Uns goigs antics, dedicats a Sant Felip Benici, patró de Benimodo, diuen: ‘Cantant los Angels a cors/ sou pujat à alta eminencia:/ O Sant Felip de Florència/ pregueu per los pecadors’. Nosaltres, el qui hem tingut el goig de conèixer Didín, també podríem dir, ara que ha estat acollida per Déu: cantant els àngels a cors/ sou pujada a alta eminència:/ Oh Didín sempre estimada/ prega pel nostre país.

The post Didín Puig, exemple de dignitat appeared first on VilaWeb.