Didín Puig i Grau, que encara hui continua vivint a Benimodo, ‘l’epicentre del món’, com diu ella, va nàixer a Guadassuar el 28 de juny de 1927 i va viure a Castelló de la Ribera. En la trajectòria vital de Didín, una dona de 91 anys però amb un esperit jove, va tindre molta importància son pare, Eulogi Puig, ‘que a cada poble on treballava, com a secretari d’ajuntament, obria una biblioteca, un diari i multiplicava el nombre d’escoles’.

De menuda (i assegure que també ara és així), Didín era ‘inquieta, curiosa, espavilada i, com diu ella, molt tossuda’. Entre els seus amics d’infantesa hi havia els tres germans Trullenque: Amèlia, Ramon i Rosa. I de major, Didín té tants i tants amics, que és difícil de dir quants en són o ho han estat al llarg dels anys: Innocenci Signes, Matilde Salvador, Emili Piera, Rosa Serrano, Vicent Torrent, Carmina Andrés, o mon pare i també jo mateix.

Amant de la música des de xicoteta, Didín va perdre son pare, ja que en acabar la guerra el van afusellar ‘perquè era defensor de la llibertat’. Va ser després que assassinaren son pare, que la família es traslladà a Benimodo. I com que sempre parlava valencià, durant el temps que visqué a València la gent la coneixia com ‘la xiqueta valenciana de la Gran Via’. Ja és molt coneguda l’anècdota d’aquell dia quan a València, ‘un guàrdia municipal la va multar amb dues pessetes per no haver passat bé per un pas de vianants. Quan Didín es disculpà, el guàrdia li renegà, exigint que li parlara en cristiano, i com ella seguí parlant en la seua llengua, el guàrdia li posà una altra multa de cinc pessetes. Ja a casa, li explicà a sa mare que per a l’autoritat era dues vegades i mitja més greu parlar valencià que passar malament un carrer!’.

Fidel a la llengua i al país, Didín assistí als cursos de valencià de Lo Rat Penat, quan aquesta entitat era un nucli valencianista.

Didín, asfixiada per la dictadura franquista, se n’anà a París, des d’on tornà definitivament el 1975. Va començar a acudir a les Tertúlies dels Dilluns ‘que fundaren Joan Fuster i Josep Lluís Bausset’, va conèixer el poeta Vicent Andrés Estellés i va exercir diversos oficis, ‘tots relacionats amb el món de la música i de la cultura’ i va ajudar a normalitzar la nostra llengua.

Dona admirable, de gran caràcter, emprenedora i optimista, ha estat sempre un referent en el món del valencianisme. Per això va renunciar a fer la carrera de Dret, pel fet que li exigien tres mesos de Servei Social, cosa que li comportava entrar a la Sección Femenina de la Falange, i com diu ella, ‘per ací, jo no passava’.

Nacionalista de soca arrel, Didín Puig sempre ha cregut que ‘pot traure força de les dificultats’, perquè només ‘s’aconsegueixen les coses lluitant’.

El 27 de novembre de 2010, la Societat Coral El Micalet li concedí el Micalet d’Honor, reconeixent així públicament la tasca i la trajectòria de Didín, ‘per la seua vida dedicada a la cultura i al nostre poble’. I l’any passat, el 9 d’Octubre va rebre la Distinció al Mèrit Cultural de la Generalitat del País Valencià.

Didín és per a tots els qui ens estimem el nostre País i la nostra llengua, un exemple de tenacitat i de lluita per superar les adversitats. Ens és també un model de constància i de fidelitat a la nostra cultura i al nostre Poble. I és que Didín Puig és una dona discreta i senzilla, però tenaç i fidel alhora, que porta en la sang l’amor pel País Valencià i per la nostra llengua.

Aquest llibre, com ha dit Dolors Pedrós, d’Edicions 96, ‘intenta acostar a les nostres criatures el coneixement de Dídín’. I és que aquesta obra ‘conté l’ànima de Didín’.

Un gran llibre per a una gran dona. I com que no sé si és Filla Predilecta de Benimodo, demane des d’ací que l’Ajuntament d’aquesta vila considere aquesta possibilitat.

The post Didín vol ser periodista appeared first on VilaWeb.