És un símptoma inequívoc d’esclavitud, de submissió invisible, potser, com ho són també les vacances o la jubilació. Per això, el diumenge està impregnat ineludiblement de tristor encara que represente una falsa sensació de llibertat, de poder fer allò que a u li dóna la real gana. En la tradició litúrgica cristiana s’ensenya que diumenge és el dia en què és preceptiu de descansar, no al nivell dels severs dissabtes o divendres dels jueus i musulmans, respectivament. És com arribar al cim després d’haver fet bé les coses; tan i tan bé com crear un univers d’aparença imperfecta que no para mai d’orbitar. De tota manera, sembla que el temps no fou creat, sinó que fou inventat pels humans. En aquest sentit, E. Tolle es preguntava si el temps existiria en un planeta on tan sols habitaren vegetals i animals. La resposta és evident, perquè allí no existirien rellotges ni calendaris per a mesurar-lo.

Però siga com siga, hi ha una desproporció evident entre els dies laborables i l’únic festiu de la setmana que es concedeix per a recarregar les forces. I per què no a l’inrevés? -pregunte jo. Perquè si no, no podríem viure -diran vostés, mentre veig que esbossen un somrís sardònic-, perquè no es pot passar una setmana sencera amb el jornal d’un sol dia. Però, curiosament, a pesar que tothom tinga clara aquesta premissa, són molt poques les persones que prefereixen treballar o, millor dit, que s’estimen més estar en les respectives faenes que fer altres coses. I és clar que per a tindre un bon cotxe, una segona casa on passar el diumenge, per a viatjar i conéixer món, per a seguir la tendència, hom necessita diners i, per a tindre’ls, cal treballar a destall, i així s’entra, sense voler la cosa, en un bucle que va caragolant-se al turmell com una cadena amb la pesada bola de ferro al final.

La famosa frase de l’uruguaià Mujica que no es paga amb plata sinó amb temps, ací pren tot el sentit del món. Però no acabes de dir que el temps és simplement allò que mesuren els rellotges? A veure, aclareix-te! D’acord, posem que el temps és una entelèquia. Aleshores, en sentit estricte, s’hauria de dir que el xalet, el BMW i el resort es paguen amb vida. Cosa que, per altra banda, no m’he inventat jo i que, per a qui li interesse, també queda molt ben explicada en el film de Garci Las verdes praderas, de l’any 1979.

La sort és que la setmana és curta i, poc dalt o baix, es té l’oportunitat de trampejar per a arribar més o menys sencer fins diumenge i llençar-se de cap com si fóra el matalàs de la felicitat. Més complicat sembla solcar això que se’n diu la vida laboral esperant el dia definitiu de la jubilació. Poques són les persones que fan la travessia amb sensació de plenitud; es navega, més aviat, trontollant entre els corrents que circulen sota les aigües d’aquest oceà i, en el millor dels casos, u arriba a la meta de la vida laboral ple de xacres, això sí, amb un apassionament, també ensinistrat, envers els bufets lliures de Benidorm.

Res, que açò d’anar contra corrent no deixa de ser una caricatura, l’exotisme d’un desqueferat que ha de fer un escrit setmanal recollint com engrunes el poc talent que Déu li ha concedit per a aconseguir escriure dues quartilles. Ara, els assegure que passe el diumenge enllitat, lluïsca el sol o ploga a cànters, sense arribar a la convalescència amb el bicarbonat sobre la tauleta de nit. En primer lloc, perquè escriure aquestes quatre ratlles em deixa esgotat i, el que és més important de tot, perquè des de fa anys que vaig foragitar de la meua vida l’odiós diumenge.

The post Diumenge appeared first on VilaWeb.