D. Miguel, un capellà jove i ple d’entusiasme; arribà a l’Alcúdia amb la maleta carregada dels aires renovadors del Concili Vaticà II. Amb una mentalitat oberta, en una Església valenciana immersa encara en la foscor del nacionalcatolicisme, va ser per als alcudians com un aire fresc i renovador. Recorde que era la primera vegada que vèiem un capellà amb clergyman, aquella tireta blanca que en aquell temps portaven els capellans més jóvens, perquè abans d’ell tots els rectors i els vicaris anaven amb sotana. I també era la primera vegada que vèiem un capellà ‘modern’, que anava al bar a prendre un cafè o una cervesa amb jóvens i matrimonis.

D. Miguel, que ens va deixar diumenge passat per anar a la casa del Pare, actualment era rector de la parròquia del Sant Àngel Custodi, a més de vicari episcopal de la Vicaria II.

Prim com una granera, divertit i amb un gran sentit de l’humor, D. Miguel va començar a renovar la vida parroquial de l’Alcúdia, formant grups de pregària i de revisió de vida. Els qui érem jóvens en aquell moment, vèiem en D. Miguel una capellà gens encarcarat, sinó tot el contrari, molt obert, afable, acollidor, que estimava i es feia estimar. Sa casa, l’última (o la primera segons com es mire) del carrer de l’Empedrat de l’Alcúdia, sempre tenia la porta oberta per a tothom. I era allí on ens reuníem, sota la mirada amable de sa mare que ens acollia a tots.

Els qui érem jóvens aquells anys seixanta i setanta i freqüentàvem la parròquia, vam créixer en la fe d’una manera nova, ja que D. Miguel era un capellà que ens acollia, ens acompanyava i ens encoratjava a ser de veritat deixebles de Jesús.

Va ser ell l’ànima d’un grup parroquial al qual jo pertanyia, amb M. Teresa i Pepe, Dèlia, Amparo, Vicenta, Paco, Oreto, Juan i Mercedes, Isabel, Carmela, Fina i Bernat, Edelmira, Antoni… junts ens reuníem amb ell per a aprofundir la nostra fe i celebrar l’Eucaristia d’una manera més íntima i més participativa.

D. Miguel va fer una parròquia més viva, més dinàmica i més compromesa, malgrat les incomprensions del rector de l’Alcúdia, un home bo però amb una visió molt conservadora pel que feia a l’Església. Va obrir portes i finestres perquè a l’Església entrara l’aggiornamento, tan necessari. Ell sabia escoltar pacientment, encoratjar i animar tots els que se li acostaven. Per això quan deixà l’Alcúdia, en ser traslladat a la parròquia de Sumacàrcer, tots vam valorar encara més la seua tasca, sempre tan humana i tan afable.

Malgrat que provenia d’Utiel, zona castellanoparlant del País Valencià i que al Seminari tota la seua formació va ser en castellà, D. Miguel de seguida va començar a parlar en valencià a l’Alcúdia, on es va integrar plenament. A més, va ser ell qui començà a celebrar la missa en valencià, cada diumenge al matí. I també ens deixà la sala d’actes de la parròquia per als primers actes culturals de la Transició. Entre aquests actes, en recorde un que vam organitzar com a membres del Congrés de Cultura Catalana, l’any 76 o 77, amb diverses conferències, una de les quals sobre feminisme, que va fer Josepa Cucó. Cal dir que l’aposta de D. Miguel per col·laborar amb la cultura i la lluita per la llibertat, li costà algun conflicte amb el rector, molt conservador.

Fruit de la nostra gran amistat, D. Miguel va vindre a Montserrat a la meua professió solemne i a l’ordenació presbiteral i també, a l’Alcúdia, a la meua primera missa.

Ara el Déu de la vida s’ha emportat l’estimat D. Miguel, que ja ha arribat a la Pasqua, i que segur que mirarà la seua primera parròquia i tots els alcudians, amb amor.

The post Don Miguel appeared first on VilaWeb.