Estimat lector, més concretament, estimat Josep, Josep Albinyana:

Hem arribat als dos-cents articles, setmana rere setmana, des que arrencàrem ara fa quatre anys. Val a dir que havia començat a escriure el present paràgraf amb “Ja hem arribat…”, però he trobat més oportú llevar-li el complement circumstancial. “Ja” implica una condició meua particular, una fita personal, i, com que estava parlant en plural i no sé què opinarà vosté d’aquest adverbi, he optat per deixar que arribàrem, simplement, sense posar-li la condició subjectiva del temps.

Serà obligat d’agrair-li l’atenció amb què tracta els textos, la subtilesa de les correccions, la callada resignació d’haver d’estar estandarditzant cadascun dels meus “vore”, per “veure”, sense dir ni piu, i així, moltes altres coses. També he d’esmentar la llibertat amb què em permet de treballar a pesar que em fa l’efecte que sovint traspasse la línia editorial de la seua publicació -tot siga dit- sense cap nocturnitat ni traïdoria. És el que tenim els apàtrides de fortes conviccions contradictòries. No sé per què, en alguna ocasió l’he imaginat amb un dels meus escrits a la pantalla de l’ordinador, rascant-se el cap i pensant: “una altra vegada, a vore (veure) com isc d’esta”.

Jo vaig fent, amb més entossudiment que traça, amb més promiscuïtat que exactitud, i crec que així també vosté ho va entendre quan em va refinar el títol d’aquesta secció –Correus sense data–, per a encapçalar una miscel·lània de pensaments sense tro ni so. I en aquest sentit, he de reconéixer la seua generositat quan em permet de divagar enfilant-me cada setmana a qualsevol paret, baixant als inferns o quedant-me parat contemplant una floreta que ix al camí.

L’escriptura que, segons vaig llegir, té al voltant d’un vuitanta per cent de vanitat i un vint de tècnica, a mi em serveix per a doblegar la frivolitat, d’apaivagar el fet de creure que tinc alguna cosa important a dir, quasi com fan els monjos zen; i és això certament allò que em van demostrant els anys. Però, malgrat aquest exercici d’ascètica modèstia que m’aplique a complir, em deixarà presumir de tindre’l com a fidel lector. Entenc que també sofrit, però, al capdavall, vosté és el lector segur que cada setmana em permet de pensar que escriure serveix, si no es pot fer d’una altra manera més escultòrica, almenys, per a passar l’estona amb un cert sentit. Potser aquest siga el misteri dels lletraferits que impel·lits per “la diabòlica mania d’escriure” naveguen entre les ones de l’anonimat i l’autocomplaença. Si no, no li trobe cap trellat a conrear tal obstinació.