És el que aprofiten els dragons o dragonets o, més familiar encara, els endragons, per a eixir a caçar i dur a terme un veritable àpat ple de poses i cerimònies. Depenent del dia en veig un, dos o fins a tres que cacen a la llum del mateix fanal però tenint bona cura de no destorbar-se uns als altres. N’hi ha un, que és el més gran, que sol amagar-se en l’espai que queda entre el canaló que baixa de la teulada i la paret. Semblen animals molt territorials.

Quan se senten segurs ixen a la replaça il·luminada que es forma en la façana i es queden absolutament quiets, amb el cos, des del cap a la cua, enganxat al mur. De sobte, corren cap a un mosquit que ha quedat mig parat i l’enxampen quasi a l’aire. Es giren, seguits per la cua que és tan llarga com el cos, i tornen a immobilitzar-se: el triangle del cap, el cos fent una essa i els ulls com dos perdigons negres i lluents que els permeten caçar a la vista.

Tenen el cos pla, una mica deprimit, cosa que els permet d’introduir-se en qualsevol clavill, en qualsevol badall, quan volen tranquil·litat o senten algun perill. És fàcil d’imaginar per què se’ls coneix amb el nom èpic de dragons, ja que la complexió és molt robusta, de potes curtes i fortes, amb uns dits amples i portentosos que els permeten grimpar per parets verticals i llises o deambular per sostres i motlades amb facilitat sobrenatural. La pell sembla coberta per una armadura de punxes romes i prominents que s’allarguen en fileres des del cap fins a la cua, sempre que no l’hagen mudada, perquè, com que tenen la facultat d’autotomitzar-la en cas de perill, quan es regenera naix llisa i diferent de la que era al seu lloc, talment com si al rèptil li haguera realitzat un trasplantament algun aficionat a la veterinària.

Tenen la boca amplíssima, temible; tant, que si tinqueren orelles, podríem dir que els arribaria d’una a l’altra, com si fos la cova on mora un verí figurat.  La coloració canvia prou en un mateix exemplar. A la nit apareixen pàl·lids i durant el dia quan ixen per a assolellar-se prenen un color més fosc. Aquesta capacitat de mutació pot ser deguda a la fisiologia de l’animal, a les condicions ambientals segons l’hora del dia, etcètera, etcètera.

Trobe que la seua menja predilecta són les papallones nocturnes que enxampen d’un mos i que, si tenen les ales massa grans, han de fer algun extrem per empassar-se-les, com si menjaren un polvoró amb tal golafreria que se’ls parara el mos. Els observe durant bona estona i mai no pareixen estar assaciats. Ataquen les preses amb un l’ímpetu guerrer del depredador més voraç. Algun d’aquells dies en què la pluja breu ha sigut el senyal perquè les formigues voladores isquen dels formiguers i s’escampen ennegrint les parets enllumenades, els dragons s’entreguen al deliri d’una abundància inabastable. Aquest cinema d’estiu al qual sóc aficionat, és un cinema mut. Totes les tàctiques, les destreses, les corregudes verticals, les siluetes que es formen sobre la paret emblanquinada transcorren en el silenci més absolut de la nit estiuenca. De vegades, quan algunes dones que solen passejar pel poble s’asseuen als banquets del cantó, al costat de la font, el seu murmuri arriba fins a la meua butaca d’espectador rar, extravagant; i la conversa apagada, segurament, plena d’incògnites, amenitza aquell documental casolà fins que arriba l’hora de gitar-se perquè primer et canses d’observar-los que els dragons deixen de caçar.

The post Dragons appeared first on VilaWeb.