Nascut a València el 20 de gener de 1859, tot i que la seua família era originària d’Agullent, Enric Reig va fer el batxillerat a l’institut de Xàtiva i els estudis eclesiàstics al Seminari de València. Poc abans de l’ordenació presbiteral, Reig deixà el Seminari i es va casar. A la mort de la seua dona, el 1885, Reig decidí fer-se capellà. Va ser ordenat a Almeria, on impartí classes al seminari i posteriorment va ser Vicari General del bisbe de Mallorca. També estigué a la diòcesi de Toledo, amb el cardenal Sancha.

Preconitzat bisbe de Barcelona, on va substituir el també bisbe valencià Joan Josep Laguarda, la consagració episcopal d’Enric Reig va tindre lloc el 8 de novembre d’aquell mateix any, i entrà a la diòcesi barcelonina el 21 de novembre següent. La rebuda del bisbe Reig a Barcelona, com diu la crònica del temps, va ser ‘solemne’. Enric Reig va ser bisbe de la diòcesi de Barcelona del 1914 al 1920, any en què el van nomenar arquebisbe de València.

Durant els 5 anys i mig de bisbe de Barcelona, Enric Reig va fer la visita pastoral a totes les parròquies del bisbat. La seua primera pastoral, La justicia y la paz, l’adreçà als seus diocesans.

El bisbe Reig donà suport i participà en el I Congrés Litúrgic de Montserrat, celebrat del 5 al 10 de juliol de 1915. En l’al·locució feta al Congrés, el bisbe Reig destacà ‘la renovació i la intensificació de la vida litúrgica’. A més, subratllà el fet que el Congrés se celebrara a Montserrat ‘que té profundes relacions amb la litúrgia’ i en una muntanya ‘on existeix la devoció de Catalunya a la venerada Imatge.’

A Barcelona, el 1916, el bisbe Reig va crear el Museu Diocesà d’Art Sagrat i el 1917 va promoure una Missió general a tota la diòcesi. També emprengué la modernització del Seminari de Barcelona i el seu pla d’ensenyament. Participà en el VII centenari de la fundació de l’Orde de la Mare de Déu de la Mercè a Barcelona i el 1918 impulsà el Sínode Diocesà. També fundà l’associació Acció Popular.

L’11 de juny de 1920 s’acomiadava de Barcelona, físicament només, ja que com deia ell mateix, ‘romandré amb vosaltres fins a la mort’. Com contava La Voz de Valencia, en l’entrada a la diòcesi valenciana, el 27 de juny, l’arquebisbe Reig va tindre ‘un recibimiento verdaderamente grandioso, que le tributaron sus paisanos’, ja que era el primer bisbe valencià a la diòcesi de València, des que el 1813 morí l’arquebisbe Joaquim Company.

L’11 de desembre de 1922 i mentre Enric Reig era arquebisbe de València, el papa Pius XI el va crear cardenal. Tres dies després, Reig era nomenat arquebisbe de Toledo, on morí 5 anys més tard, el 25 d’agost de 1927.

Tot i que va ser presentat l’any passat, he llegit ara el llibre coordinat pel professor Emili Casanova El cardenal Reig i Casanova (1859-1927). Home d’acció pastoral i cívica, un volum de 290 pàgines, editat per la Facultad de Teología San Vicente Ferrer (no seran capaços de valencianitzar el nom del nostre sant més il·lustre?), en el qual diversos especialistes han estudiat la figura d’aquest cardenal valencià.

Així, Emili Casanova, a més de la introducció a aquesta obra, ens presenta la biografia del cardenal Reig. També Frederic Oriola tracta l’etapa de Reig a Almeria i els seus anys com a arquebisbe de València. Per la seua part, Pere Fullana exposa l’etapa mallorquina de Reig i el seu lideratge a l’Acció Catòlica a Madrid. També mossèn Joan Bonet i Baltà presenta la figura de Reig com a arquebisbe de Barcelona (1914-1920) i Miguel Ángel Dionisio ens presenta Reig com a canonge de Toledo (1901-1905) i com a arquebisbe també de Toledo (1923-1927). Finalment Remedios Moril tracta de Reig i la seua contribució al patrimoni artístic valencià.

El llibre, que acaba amb un apèndix documental i fotogràfic i amb una presentació de Jesús Pla, batle d’Agullent, és un material indispensable per conèixer el cardenal valencià Enric Reig i Casanova.

The post El bisbe valencià Enric Reig appeared first on VilaWeb.