A l’escola, Doña Amparo ens explicava com van descobrir el café: hi havia un pastor que tenia cura d’un ramat de cabres que triscaven per unes muntanyes d’Abissínia i observà que quan menjaven els fruits rojos d’una planta es tornaven més nervioses, corrien, es topaven entre elles, botaven de pedra en pedra sense parar. Un dia ell mateix decidí de tastar aquells fruits i, al principi, de tan amargs com els va trobar intentà de fer-los mengívols torrant-los. Però es va descuidar i els grans se li cremaren. Per a apagar-los abocà aigua al recipient que tenia sobre el foc: va fer, sense saber-ho, la primera infusió de café.

La nit ha començat a velar-se, el ramat jeu tranquil. L’atmosfera és tan transparent que les estreles refulgeixen amb una proximitat quasi pertorbadora. El pastor seu sobre una catifa vella i polsosa que algun dia fou roja, talment com el turbant que du posat. Ha començat a fer fred i s’escalfa al costat d’un foc menut, amb les cames recollides i els genolls junts. Pren glops del beuratge que ha resultat del contacte dels grans torrefactats i l’aigua. D’entrada té un sabor amarg, però aquest aroma no l’havia ensumat mai i roman en la llengua després d’empassar-se’l. Reconforta notar el baf calent que ix de l’escudella caramullant de matisos bruns i civilitzats el nas i la boca. Ara sembla que les estrelles estiguen més a prop. El pastor, sabent que és un miratge, allarga el braç mantenint el colze sobre el genoll i fa com si pogués tocar la llum d’una estrela amb la punta del dit índex.

Com més aprecie l’olor del café és quan el retrobes en tornar a casa, a mitjan matí o a mitjan vesprada, encara surant entre la cuina i les alcoves, o quan la bata ha quedat impregnada del café matiner. També els records que m’ha deixat i que conree com un col·leccionista d’antiguitats: el Casino Musical de la infantesa quan havies de travessar aquell immens espai ple de taules atapeïdes d’homes jugant a les cartes i fumant. O del Bar de Llorca, amb la dringadissa de platets i culleretes que es deixaven preparats en la barra per a facilitar l’allau de demandes que s’haurien de servir en arribar el ple de migdia. O el café meticulós del Bar Serra amb tots els secrets del bon ofici, des del calibre de la mòlta fins a la pressió amb què calia enganxar la maneta; un café curt, dens, seductor per als cafeters que hi anaven a postes a beure’l.

Un altre dels cafés de la col·lecció és el que preparava Doña Magdalena, la dona del director de l’escola. Era, en realitat, un café de postguerra -a pesar que aquells temps ja quedaven llunyans- perquè no hi havia ni una traça d’aquells grans i la dona bullia una mescla de malta amb un polsim de xicòria per a simular l’amargor de la beguda original. Després el clarificava fent passar el líquid per un colador de tela. Curiosament, no el servia en tasses sinó en els mateixos gots que empraven per a l’aigua i per això s’entenia que, aficionats com eren a tals quantitats, hagueren de recórrer als succedanis per a mantindre l’economia domèstica sanejada.

Jo abans m’estimava més el café breu, d’un dit màxim. Li afegia menys de mig sobre de sucre i em delectava amb els dos glops de crema. Ara preferisc el café aigualit, sense sucre, des que un dia vaig veure com el servien acompanyat per una tetera d’aigua calenta perquè el comensal se’l rebaixara al gust. En aquest cas les papil·les gustatives ja no se saturen i es pot notar la subtilesa de matisos que conflueixen en una sensació més lleugera. Al mateix temps, crec que el temps és un dels millors adjunts d’aquest plaer, els minuts que van lliscant sense haver de ser contats, de saludable reflexió i esbargiment. L’escenari pot canviar, però cada vegada més, quan en prenc tot sol, deixe que es gele una mica quan ja està servit a la tassa. Me l’enduc a la boca i aspire una mica abans de fer-li un glop. Amb un poc de sort, des d’on estic assegut entrarà alguna estrela pel tros de cel que hi ha a la finestra; i allargant el braç, igual que el pastor, faré per tocar-ne una, pròxim i llunyà alhora, mentre el ramat dorm i tot és calm a la muntanya.

Pot entendre’s, doncs, que si hom és capaç de divagar amb aquesta mena de pensaments davant d’una tassa de café, per poc de pes que tinguen, alguna cosa farà el café. Si no el cos, alimenta l’ànima, encara que siga amb nutrients fútils que, dit siga de pas, són els que nodreixen les coses fonamentals.

The post El café appeared first on VilaWeb.