Ara, el cel de València està ple de la voladissa de les cotorres de Kramer. Les aus volen en bandades verdes mostrant una aerodinàmica que s’intueix indestructible: la quilla desafiant tallant l’aire, el cap estirat amb un bec feridor, les ales en forma de punyals invertits i la cua llarguíssima equilibrant el vol. Fan l’efecte de ser esquadrilles tripulades per pilots bel·licosos i tenaços, una mena de força alienígena amb el propòsit d’envair un planeta inferior.

Llig que hi ha encetat un debat entre els mateixos conservacionistes, ja que uns pensen que cal preservar aquestes creacions de Déu, mentre que altres opinen que caldria desfer-se de l’espècie invasora, encara que no es decanten pel mètode a emprar. Sembla que s’han provat diverses estratègies: desmuntatges dels nius, inhibidors ovulatoris ocults en pinsos formulats a postes, trampes, recol·lecció dels ous, etcètera. Però pareix que cap d’aquestes mesures no resulta prou eficaç, fins al punt que l’administració ha donat el vistiplau perquè puguen ser caçades amb rifles de balins, solució que, encara que s’ha revelat com la més efectiva, suscita, més aïna, el rebuig de moltes ànimes piadoses.

Ben mirat, aquesta situació pot tindre una interpretació més substanciosa si es relaciona amb el problema de la globalització, de la deslocalització i, més encara, amb l’anhel d’exotisme que les classes populars finalment pogueren copiar dels nobles medievals d’envoltar-se de plantes i animals rars i llunyans. En aquest sentit, l’exotisme està tan a l’abast de tothom que se’ns n’ha anat de les mans. Ha passat i passa que moltes espècies com l’espiga de la Pampa, present en els jardins de tots els apartaments costaners als anys setanta, ara es troba naturalitzada escalant les voreres de qualsevol serra. El mateix passa amb les tortugues de Florida, o del caragol poma, o del peix sol, o dels silurs. En definitiva, un enrenou difícil de resoldre i al qual es dediquen molts recursos abocats al fracàs.

Per altra banda, s’ha constatat mitjançant censos ornitològics que les poblacions dels modests teuladins van minvant, com ha disminuït enormement la quantitat d’oronetes que ens visiten. Per tant, no cal anar-se’n a constatar l’escalfor mortífera dels pols, ni viatjar a l’Amazònia per a verificar l’acceleració dels canvis naturals. Els plans que projectem els humans són ben diferents de la conclusió que, segurament, ens forneix el destí. Veiem caos on la Natura és, en essència, ordenada, i ordre, tan sols en les línies rectes que la nostra ment projecta en terminis molt i molt curts. Potser, per això tenim la tendència a endreçar, arranjar, agrupar i substituir tot allò que ens sembla mal concebut des del Gènesi, la qual cosa ens fa entrar en un bucle de retroalimentació positiva entre la solució i el problema, circumstància que, al capdavall, exerceix una força semblant a la dels forats negres.

El cas de la cotorra de Kramer no deixa de ser un altre capritx humà que se n’ha eixit de mare. No debades, des que va aparéixer, el sapiens, ha esdevingut un catalitzador de transformació i alteració amb un rerefons d’ebrietat palesa.

Així, els crits de les ombres verdes que habiten València són un motiu afegit per a demorar tant com puc les meues visites a la capital del Túria. Les bandades verdes que tallen el cel com ombres amenaçadores em ressonen a vidres trencats, a un esvalot recalcitrant que prenc com un senyal per a mirar el cel en altres llocs menys transitats.

The post El cel de Kramer appeared first on VilaWeb.