Amb el gairebé un any de pandèmia que portem, hem experimentat una sèrie de canvis en el nostre dia a dia. Però no hem après pràcticament res del que podríem haver après amb el coronavirus. I és que cal canviar el nostre model de vida. No podem continuar vivint com si aquesta pandèmia no existira. Ens ho deia el papa Francesc en la pregària a la plaça de Sant Pere, el 27 de març de l’any passat, en els primers dies d’aquesta epidèmia. El papa ens exhortava a ‘triar entre què compta veritablement i què passa’, per a ‘separar què és necessari de què no n’és’.

Després d’un any convivint amb el coronavirus, amb la mort de més de cinc mil valencians, continuem insensibles, com si res. Un any després de l’inici d’aquesta pandèmia seguim centrats en l’individualisme que ens aïlla dels altres, en bona part per la falta de responsabilitat.

En l’últim número de la revista Serra d’Or, mossèn Teodor Suau fa una reflexió sobre la irresponsabilitat dels qui no guarden les mesures sanitàries, fan reunions no permeses, no porten màscara o incompleixen les normatives. Mossèn Suau es pregunta de què s’estranyen els qui s’escandalitzen d’aquestes actuacions. ‘Per què els ve de nou?’, diu mossèn Suau. I afegeix encara: ‘Si durant anys i més anys el missatge massivament rebut i mínimament contrastat ha estat: l’únic valor ets tu per a tu mateix; només el plaer té garanties de no ser la invenció ideològica dels qui et volen enganyar; no cregues en ningú ni en res que et demane sacrifici, eixida de tu mateix vers l’altre; l’altre és l’enemic, aquell que ocupa el lloc que tu podries ocupar i que te l’ha pres; no et justifiques davant ningú ni tingues esment a res més que al teu propi interès’.

Mossèn Teodor Suau destaca en l’article que ‘l’única cosa que interessa al món globalitzat, cada dia més en mans de les corporacions, és el guany’. I per això diu que ‘el credo oficial del nostre univers cultural’ és ‘per què tindre en compte l’altre? Per què renunciar a la meua voluntat de poder i de plaer?’.

Aquesta pandèmia és una oportunitat, com ho va ser per als deixebles la primera Pasqua. Per això en l’homilia de la Vigília Pasqual de l’any passat, el papa ens deia: ‘Aquesta nit conquerim un dret fonamental que no ens serà arrabassat: el dret a l’esperança. Una esperança nova, viva, que ve de Déu’. El papa ens convidava a no dipositar ‘l’esperança sota una pedra’, ja que Jesús Ressuscitat ‘il·lumina la foscor del sepulcre i hui vol arribar als racons més foscos de la vida’. El papa ens convidava també a ‘somiar, arriscar i comprometre’ns per canviar el món’, perquè ‘l’anunci pasqual és un anunci d’esperança’, ja que ‘la foscor i la mort no tenen l’última paraula’.

Canviar el món i aprofitar aquesta crisi sanitària i econòmica per començar de nou és el repte que tenim. I és que fins ara, com ens recordava el papa en la pregària del 27 de març passat, ‘ens hem deixat absorbir pel fet material i trastornar per la pressa’. I, anestesiats per la indiferència, ‘no ens hem despertat davant de guerres i d’injustícies del món, ni hem sentit el crit dels pobres i del nostre planeta, greument malalt’. Pel nostre egoisme, ens hem tancat en nosaltres mateixos, ignorant el plor dels desvalguts i el clam de la terra, ferida per la nostra insensibilitat.

Canviar el nostre model de vida, recuperar els valors dels nostres avantpassats que tenien temps per a la família i per a compartir amb els altres allò que eren i allò que tenien. Ara anem atabalats, dominants pels diners i per les presses.

Aquesta pandèmia ens hauria de servir per a canviar el nostre model de vida, un model que és caduc i insostenible.

Només un exemple dels molts que hi ha per a fer un món més just i més fratern. Fa un any que no hi ha futbol presencial. I no ha passat res. El virus s’ha emportat milers de valencians i ha deixat en la ruïna milers de persones que han hagut de tancar els negocis. Però els jugadors continuen cobrant un sou astronòmic. I els polítics també.

Ja sé que és un tema delicat perquè alça passions i mou moltes emocions. Però els contractes de Messi, de Sergio Ramos o de Cristiano Ronaldo (i de molts altres futbolistes), podem continuar pagant-los? Els diners que guanyen aquests jugadors, no ens convida a canviar? Aquests dies hem conegut que la mitjana per temporada que cobra Messi és de 138.809.404 euros. Són més de 74 milions nets per temporada. Això vol dir (arrodonint les xifres), que Messi cobra 202.739,726 euros cada dia. I per tant, si no m’he equivocat en les operacions, cobra (tant si juga com si està dormint), 8.447,4 euros cada hora; 140,7 euros cada minut i 2,3 euros cada segon.

Quan estava acabant d’escriure aquest article, he llegit a Levante-EMV l’article de Carles Senso ‘Messi y mi padre, Santiago’, un text que he trobat magnífic i valent i que fa pensar. I també, un text que ens hauria d’ajudar a canviar el nostre model de societat.

Podrem continuar, després d’aquesta pandèmia, com si no haguera passat res? No aprendrem a viure d’una altra manera? No canviarem el ritme de la nostra vida per a prioritzar allò que és essencial i deixar de banda el que és accessori, com ens demanava el papa?

Mossèn Teodor Suau acaba el seu article a Serra d’Or afirmant que ‘si no hi ha responsabilitat és perquè la pregunta a la qual s’ha de respondre està mal plantejada. No és “com jo i només jo puc fer el que vull?”, sinó “com puc col·laborar en la realització del projecte legítim de felicitat de cada un que ve a aquest món?”.’

La lliçó que, amb responsabilitat, hauríem d’aprendre d’aquests mesos amb el coronavirus ens hauria de portar a deixar de banda la indiferència i la insolidaritat, per a ser artesans d’esperança, ja que com ens digué el papa ‘en Jesús Ressuscitat, la vida ha vençut la mort’ i per això ‘la fe pasqual alimenta la nostra esperança’.

Després de la covid-19 hem d’alçar-nos de nou per a viure una nova vida, com va ser nova la vida de Jesús Ressuscitat. Una vida més fraterna, més humana i més solidària i així ‘triar entre què compta veritablement i què passa’ i ‘separar què és necessari de què no n’és’.

Serem capaços de fer-ho? Cal recordar que això només ho podrem fer junts, perquè com ha dit el papa Francesc, ‘o som germans o ens destruïm mútuament’.

The post El coronavirus: una oportunitat per canviar de vida appeared first on VilaWeb.