Allà baix veig el lluent rectangular de la bassa del Mayorazgo amb els núvols surant-li en l’aigua, la palmera, altíssima, que llueix com un record mossàrab. Li pengen les palmes com pestanyes, deixant al bell mig una fulgència taronja, arraïmada en plomalls fèrtils que encara sostenen dàtils. A un costat, en una esplanada, les caixes dels ruscos de Vicent Gandia s’arrengleren com si foren els adossats d’una urbanització nova. Els marges de les terres abandonades han perdut la tibantor de la joventut i, ara mateix, segueixen la imposició de la gravetat en una inclinació servil i inevitable. El mar és una veta blava i recta que s’estén enfront com una llenca impertorbable que, d’ací estant, perd tots els detalls.

Mentre pujava m’he topat amb la sajolida i alguna pinzellada de pebrella, que no em resistisc a pessigar i dur-me després la mà al nas. És un efluvi fidedigne i potentíssim que em fa posar els peus a terra. Quan arribes al cim de la Terra Roja veus que és una planura de superfície aspra, rebrostada mil vegades després de cada incendi. Els arbres vells són els únics que han pogut sobreviure en illes de llosa. Tota la resta és un matollar fragant d’estepes, romers, d’espigues de brucs cantaires, de timonets -que ací li diuen farigola- i de palmes de margalló. És un camp d’aviació on tota classe d’insectes llampurnegen, estrets uns, folgats els altres.

Una senda, que té el mateix color, travessa de nord a sud la Terra Roja. De tant en tant, li ixen ramals com si foren els fills inquiets que marxen per a trobar el seu propi traçat. Fa estona que he deixat aquest camí i ara retorne caminat sobre les roques carstificades després d’haver arribat al cingle del Falcó camp a través. Les arestes esmolades de la calcària castiga la sola del calcer quan es xafen els cantells que sobresurten, resultat d’una geologia convulsa. Es nota com es claven les dents en la goma dura de la sola.

Distant, veig algú que es belluga entre els pins que viuen al costat de la senda que pretenc reprendre per a baixar al poble. Vaig acostant-me com si volguera arribar a una vora, nadant contra l’efusió d’uns ginebrers i unes argilagues que m’arriben al muscle, alentint-me. Ara ja distingisc que és un home que està d’esquena.

Avance improvisant una altra via que em resulte més accessible. ‘No deixes sendes velles per novelles’, invoque cansat. Crec reconéixer la barba i els cabells llargs de Rasputín, salpebrats, recollides les grenyes en un gest, per un instant, eminent. Busque xafar les pedres més grans per a facilitar-me el camí. L’home cercla els arbres escrutant l’ombra que deixa el ramatge. M’acoste cada vegada més i ara puc veure que en una mà du un cabàs de palma i en l’altra una corbella amb la punta de la qual rastreja la pinotxa com si estigués dibuixant a sobre.

-Xe, Voro. Tu eres! -li dic quan el soroll de les meues passes fa que es gire. No em digues que n’has trobat!

-Ei… -em contesta, com si encara fóra aquell hippie tímid de poble que, malgrat això, remogué els principis dels parroquians més conservadors quan fou jove. Agafant una ansa amb cada mà, obri el cabàs un segon com si temera que unes papallones furtades del matollar se li pogueren escapar volant. Els esclata-sangs, pàl·lids i menuts per aquestes contrades, omplin sense espentar-se el fons del recipient. Encara duen enganxada alguna agulla de pi.

-Està fent bones rosades i les nits no són massa fredes.

-Sí -diu Salvador.

-Per a fer els esclata-sangs has de saber els roglets on es crien, eh?

-Ja veus, uns quants.

-Bo, jo ja me n’abaixe cap avall.

-Jo ara me’n vaig per allí -i m’assenyala aixecant el cabàs, que pesa poc, la direcció com si fóra l’entrada al seu món.

-El teu amic Beni -li dic- encara no ha deixat d’abastir-me de bolos de xop. És el millor!

-Sí, sí que ho és. Aquell està boig amb els bolos.

M’acomiade del conegut. El deixe zelós per tornar a capficar-se i, amb unes passes, arribe fins al començament de la costera que ara he de baixar. Al fons, torne a veure la cinta blava i llisa a l’horitzó.

The post El desconegut appeared first on VilaWeb.