Per exemple, en funció de com recorre el punter la pantalla de l’ordinador com una extensió dels ulls i de la mà de l’usuari, del temps que transcorre entre clic i clic, dels quadrants que més es visiten, aquells que estan a l’altra banda poden deduir no tan sols l’orientació dels delers i compulsions del consumidor, sinó que es revela el desassossec més íntim de l’ànima que seu davant de la pantalla.

Sense anar més lluny, el meu cas és també un exemple del que dic. Jo que seguisc l’actualitat informativa sense pena ni glòria, més aïnes seguint els sostrac que l’avorriment em deixa entre períodes de certa curiositat, he començat a rebre titulars que se’m proposen sota la casella del buscador del Google. A saber: ‘La farsa autobiogràfica de Martorell’, ‘Com espantar les mosques de casa’, ‘Tests de colors per a presumir de barri antic a Badajoz’; i així molts altres títols que m’encurioseixen poc o gens i que mire de reüll, sense obrir-los, només perquè em cauen dins el camp visual.

Jo, com tots, pense saber què m’interessa i tampoc és que existisca massa originalitat ni una excessiva concupiscència entre els meus afectes. O, almenys això creia fins ara, perquè fa poc, entre la col·lecció de titulars que se’m proposen automàticament n’aparegué un que encertà de ple en les meues inquietuds. ‘De què ens morim els valencians?’, em preguntà amb punteria fina el titular. La notícia s’il·lustrava amb un carrer ple de vianants -valencians o no, perquè cap tret no els distingia- aliens al paper que representaven en aquella mostra de població susceptible de deixar d’existir per motius concrets i intransferibles. Quan ho vaig llegir, vaig quedar paralitzat, literalment. Per tal de comprovar que no ho havia descodificat malament com a causa de la desgana que li pose a aquestes coses, ho vaig tornar a fer i, efectivament, algú volia explicar-me de què ens morim els valencians.

Com a conseqüència de la meua hipocondria salvatge vaig ser incapaç de clicar per a descobrir el cos complet de la notícia. Tan forta era -com a valencià circumstancial que sóc- la curiositat de saber de què m’havia de morir, com forta era l’aversió d’arribar a endevinar-ho. Davant d’aquesta cruïlla existencial, per salut vaig encendre una cigarreta al mateix temps que desconnectava l’ordinador com qui tanca una porta o una finestra i deixa la cambra a les fosques per a aïllar un microbi fantasma. Em vaig aixecar per a pensar millor. Qui havia pogut endevinar que aquella era la meua preocupació més secreta? Seria d’amor, d’allò que seguien morint els valencians?, o morien a causa d’etiologies relacionades amb el folklore, la calor o les malalties transmeses pels mosquits tigre? Bo, això, a priori, no suposa cap misteri perquè és sabut per tothom que es viu igual que es mor segons el lloc que s’habita, donant diferents subtipus de son etern que pot variar en un estret marge de pocs metres. L’Epidemiologia és una ciència tan i tan injusta que hom queda desarmat davant de la seua arrogància.

En el límit de les quimeres que tenim els grillats vaig arribar a deduir, angoixat, que es moria pel fet de ser valencià. Potser un xip de probabilitat demogràfica barrejada amb algun dèficit de neurotransmissors. Aquesta va ser la penúltima raó per a decidir no descobrir el misteri sobre la mort dels valencians; l’altra, l’última, va ser arribar a l’enteniment que si, en un moment donat, albire qualsevol indici ombrívol que em faça pressentir la proximitat d’un desenllaç fatal, no dubtaré a canviar, si s’escau, de nacionalitat per a despistar la parca.

The post El dilema appeared first on VilaWeb.