A pesar que no recorde haver acaronat mai un gat, quan li veig el vellut gris perlat del llom fa que em plantege d’allargar la mà per a acaronar-li el pelatge tranquil i brillant. Però no ho faig mai. Pràcticament passe el dia sense veure’l, fins al punt que oblide que viu ací. De vegades, deambula silenciós per casa. Deu estranyar aquest espai nou i, els primers dies, semblava seguir els rastres invisibles d’alguna presa inventada.

De tant en tant  ix al pati i grimpa, àgil, entre els testos. Els rodeja acaronant-los amb el cos gegantí i castrat, com una serp, ensumant alhora les essències que ixen de la terra. Crec que aquest gat urbanita no havia vist mai tanta naturalesa reunida, encara que siga envasada. Camina de puntelletes entre les plantes i la paret mitgera olorant amb delicadesa extrema les fulles i els brots, per a la qual cosa acosta el nas sense arribar mai a fregar-los. Bota, després, sobre la taula on creixen, amb lentitud imperceptible, els cactus, espècies que jo trie sempre sense punxes, i s’acosta com si els mirara amb lupa amb la justa mesura, amb l’advertència tàctil que li atorguen els pèls del bigot.

He descobert que als gats o, a aquest gat concret, no els produeix cap efecte la veu humana. No respon quan li dic: ‘vine’ o ‘tin’, malgrat que faig per repetir-li-ho en tots els idiomes que conec, per si de cas fóra un gat poliglota. Ni em dóna l’oportunitat de dir-li: ‘xap-d’hi’! Deu ser la desconeixença mútua: ell va a la seua i jo a la meua. Sospite que la interacció, en el seu cas, arriba a ser purament intel·lectual. 

Com dic, gran part del dia és invisible i jo tampoc faig per buscar-lo. Imagine que dormita sota algun llit, o darrere del sofà. Tampoc no em preocupa amb excés. Alguna vegada, mentre he estat escurant, l’he vist menjar. Mastegava els grans de pinso que picotejava d’un en un, com si fóra un pardal, sense massa passió. Per recomanació dels propietaris, sempre ha de tindre els veixells de l’aigua i el menjar disponibles perquè no té hores fixes, com un autònom de la vida. I, una altra cosa, no li he de donar mai menjar de persona, com si amenaçara una transformació en gremlin.

Reconec que és una contrarietat haver nascut com a gat domèstic perquè, malgrat tindre el sosteniment cobert, sempre serà un adolescent perenne i monòton. Els gats de carrer deuen estar més satisfets, això que es refereix com tindre una vida plena. Encara que hagen d’anar fussant les escombraries i fugir de les rodes. A alguns d’ells els he vist caçar pardalets o saltamartins amb el sigil i el coratge de les lleones, o he sentit com es barallaven els mascles a les nits de febrer, quan les femelles van d’eixida, amb udols i laments d’ultratomba, per a aparéixer en acabant torts o amb les orelles mutilades, després de la baralla.

Aquest, però, és un gat de joguina, que a mi em resulta estrany perquè no n’he criat mai de cap classe. Trobe que té l’instint molt i molt endormiscat, potser per la selecció a la qual haurà sigut sotmesa la raça o per l’entorn baix en estímuls on viu. Però sempre queda algun bri de primitivisme entre tant de pedigrí i, de vegades, el gat puja fins a l’ampit de la finestra i es passa l’estona mirant el carrer. Estira tot el cos, bla, confiat, amb les extremitats flonges i el cap una mica de gaidó. Atén a les converses dels teuladins o al lladruc d’un gossot ignot. Aleshores, aixeca les puntes de mitja lluna que té com a orelles i escolta el conglomerat de sorolls i de flaires als quals no deu posar imatge. Tampoc no fa per alertar-se i contempla l’entorn com un diletant vocacional, sense saber-ho.

Però és clar que tots els gats no tenen per què saber les mateixes coses, ni tindre les mateixes inquietuds, encara que tots semblen taciturns, malenconiosos, quan van rumiant en silenci les seues coses. Aquest tan sols ronca sota la breu humitat de les plantes acabades de regar, o maula, quasi imperceptible, des d’on estiga, alguna cosa que no afine a entendre, tot s’ha de dir, per la timidesa que, a hores d’ara, encara és recíproca.

The post El gat appeared first on VilaWeb.