-Estic tota la nit sentint un lleó.

No sé què contestar-li. El veig allí, menut, embrancat dins del batí blau com si, els darrers anys, la peça s’hagués fet gran i més gran, per a facilitar que el cos que escalfa torne a la infantesa en un procés reversible i misteriós.

-En tota la nit no ha parat de rugir -continua. Em fixe en els seus cabells blancs entre els quals queda algun centelleig fosc, perfectament pentinats. Els ulls són els mateixos que els d’aquella fotografia escolar que li feren de xiquet sostenint el plomí i el mapamundi de fons. Per sota el batí ixen els faldons de la bata d’hospital deixant al descobert els calcetins, tan estirats que ja no poden confortar més el fred que deu sentir.

La urgència de l’operació que s’aproxima ens manté a tots en una ondulació entre  l’ansietat i l’esgotament. Pense que hi ha tantes coses que no entenem, que mai entendrem. Potser el recurs més fàcil és atribuir aquesta ignorància, aquesta sensació de vulnerabilitat, a l’enrevessada tècnica quirúrgica que se li ha de practicar, a l’asèptic diàleg mèdic que és com -diuen molts- la forma amb què els facultatius blinden les mans i els actes per a ser precisos i salvadors.

Continue sense tindre una resposta que ell espera que li done.

-No estaries somiant? -és l’única cosa que puc improvisar.

-No. He estat tota la nit despert, i l’he sentit. Intente deixar el tema i li pregunte si li han dut desdejuni.

-Poca cosa -em contesta-, una infusió per a banyar-me els llavis.

Els segons es converteixen en minuts i els minuts en hores. L’austeritat dels metges està als antípodes de la jovialitat que mostren les infermeres, però totes dues són igualment impostades, totes dues -segurament- són necessàries igualment.

Un poc abans de l’hora prevista, entra un zelador, fornit, calorós de traginar amb llits i lliteres. Du al cap una ret verda-quiròfan que postil·la la nota còmica del moment. El sanitari ajuda mon pare a pujar al llit i després l’abriga amb una manta com si, per uns instants, l’homenot s’hagués convertit en una mare amorosa. Després, retorna de bell nou a ser un robust gondoler que espenta el llit cap a un destí incert. Quan faig la intenció de seguir aquella breu comitiva, l’home em diu que m’he d’esperar a l’habitació mentre dure la intervenció i que ja se m’informarà. No tinc temps de dir res. El llit rellisca, suau, pel pis lluent per a agafar el corrent que passa el passadís i es perd en un revolt del riu.

L’habitació ha quedat buida. Ara, no puc asseure’m. Sense eixir d’aquell cubicle, m’invente un camí entre la porta tancada i el finestral d’enfront. Camine i camine. Vull contar les passes, però contínuament em descompte i després de molts intents abandone la idea. Camine per aquell camí d’anar i tornar fins que els peus em fan mal. Els segons es converteixen en mesos i les hores en anys.

Quan les cames em flaquegen he d’asseure’m. Em deixe caure a la butaca supletòria. Sent el soroll d’un carret estràbic que algú espenta pel corredor. Després, la dringadissa de les safates que duen el berenar. Més tard, les auxiliars retirant les tasses i els plats, habitació per habitació.

Sense alçar-me, mire per la finestra. Ha deixat de ploure. Una ullada de sol macilent taca la blancor de l’edifici d’enfront. I en aquest moment ho sent. Segur que ho he sentit. Ho torne a escoltar, clarament. És un rugit feréstec, profund, que es projecta des d’algun lloc recòndit per tot arreu. Cada vegada que el bram es repeteix, estic segur de percebre la vitalitat, la força, l’anhel de llibertat. I és ara quan sé que tot ha d’anar bé.

The post El lleó appeared first on VilaWeb.