Minxa encara és un home fort, corpulent, malgrat que no para massa alt. Si hagués nascut en un altre segle, potser també haguera pogut ser ferrer, per ser aquesta una professió lligada al metall i al moviment. No debades, quan algun client treia la Mobylette acabada de reparar, ell eixia uns metres al darrere seguint l’evolució de la moto a les mans del propietari, observant com xafava i els sorolls que feia l’animal, com un ruc o un mul acabat de ferrar a qui comprovava l’equilibri. També és cert que abans es treballava d’una altra manera. Ara, ni els metges, ni els mestres, ni els rectors, ni els mecànics ja no són com abans. Hi haurà qui pensarà que antany eren millor, o que, al contrari, ho són ara. No ho sé, però de segur que eren diferents, i això, potser, xoca a aquells que viuen la vida amb una melangia perpètua.

En el món en el qual ell habitava -o habita- no existien els luxes i totes les coses havien de tindre la seua explicació de ser, d’estar o de paréixer. Supose que ser mecànic en un poble rural donava molta responsabilitat a l’ofici. Aleshores, les escoles de mecànics, almenys a les que tenia accés una persona com ell, devien ser molt elementals i segur que un bon mecànic hauria de ser-ho per vocació. Hauria, doncs, de desenvolupar unes habilitats basades en l’atracció secular pels enginys, i possiblement ell ho féu quan era un xiquet que començava a fixar-se en els rodaments i les rosques de la bicicleta d’algun amic de família més acomodada.

Antonio Minxa sempre ha tingut el taller baix de sa casa. El recorde com una mena de paral·lelepípede allargat que anava des de la portella fins al banc on tenia les ferramentes. En una vora de la taula de treball tenia el serjant de ferro que semblava el cap d’un animal amb unes mandíbules obertes i lluents de tan tocat, de tan gastat com estava. L’ordre amb què penjaven les claus, els tornavisos de totes les mides o les claus angleses tan pulcres i primmirades era rigorós i perfecte. No hi havia cap rosca sense caragol, cap rastre de greix sense sentit, i al taller no hi sonava  tampoc cap martellada debades.

Segurament deu ser una impressió meua que aquest mecànic sempre ha conviscut amb una bona proporció de malenconia, amb un cert estoïcisme que l’ha dut a conrear una dignitat a prova d’haver d’abandonar aquest món en qualsevol moment i sense més explicació. Potser per això el seu tarannà s’ha mantingut ferm al llarg dels anys, com si les gràcies i les desgràcies que l’han anat assaltant no foren més que detalls passatgers que a penes han esguitat la seua tenaç missió. Supose que de tant en tant encara continuarà fent favors a algun dels seus contemporanis si li toquen la porta amb la cavalcadura baldada. Aquest deu ser el motiu pel qual hui l’he vist a la porta del taller, com cavil·lejant la millor forma de curar alguna màquina, tal vegada perquè dure més enllà del que ell puga arreglar-la en un futur. Per això deu estar tan acostumat a recolzar-se amb les mans creuades contra la paret per a escoltar, i també, per això, m’ha fet l’efecte de tornar-lo a haver vist per uns instants quan era jove.

The post El mecànic appeared first on VilaWeb.