El monestir bizantí d’Elda

El monaquisme, que va nàixer a Egipte entre els segles III i IV, s’estengué ràpidament a Palestina, Síria i el nord d’Àfrica, i també a la Gàl·lia, Hispània, el centre d’Europa i fins a les illes Britàniques.

El monaquisme també arribà al País Valencià, concretament a Elda. Així, gràcies a les excavacions al jaciment anomenat el Monastil, s’ha identificat en aquesta ciutat del Vinalopó Mitjà el primer monestir bizantí de la península Ibèrica.

Tant els experts de la Universitat d’Alacant com els del Museu Arqueològic d’Elda han arribat a la conclusió que el jaciment correspon al primer monestir bizantí de la península Ibèrica. Aquesta identificació ha estat possible gràcies a la troballa d’uns pesos d’estat, que servien per a donar conformitat als pesos que utilitzaven els mercaders en les operacions mercantils. I és que al segle VI, l’emperador Justinià obligà les esglésies principals a tindre els pesos d’estat perquè els comerciants pogueren demostrar que els seus pesos, que utilitzaven en les transaccions comercials, estaven d’acord amb els oficials. Així, com ha dit el professor Antonio Manuel Poveda, director del Museu Arqueològic d’Elda i professor d’Història Antiga, les esglésies ‘garantien amb els seus pesos la conformitat dels pesos dels mercaders’. Amb la troballa dels pesos d’estat al Monastil s’ha demostrat que el monestir bizantí d’Elda funcionà com a seu administrativa i fiscal bizantina, per ordre de l’emperador. D’ací que les restes arquitectòniques i els objectes litúrgics que s’han trobat en aquest jaciment hagen permès d’identificar a Elda una basílica bizantina, la primera desenterrada al nostre país.

Ja el 1873 es va creure que en aquest jaciment hi podia haver un possible monestir. Però va ser fa mig segle quan es van trobar diversos materials arqueològics, i als anys vuitanta l’arqueòleg Enric Llobregat va confirmar que pertanyien a un monestir cristià.

Gràcies a les excavacions dirigides pel professor Antonio Manuel Poveda, s’ha trobat la base d’una columna octogonal, típica de l’arquitectura bizantina, i encara una píxide d’ivori per a guardar el pa eucarístic. I és així com aquestes excavacions han demostrat que les restes arqueològiques trobades al Monastil, pertanyen a una església bizantina de 84 metres quadrats, corresponent a un monestir greco-oriental.

Els monjos, els qui vivien fa segles a Elda i els actuals, som hòmens dedicats a la pregària, al treball i l’acolliment, tres elements que fan de cada monestir una llar oberta a tots aquells que volen fer una experiència de silenci, per a afavorir el trobament amb Déu, amb els altres i amb un mateix.

Als monestirs, sota una regla i un abat, els monjos fem camí per a trobar en Crist la llum que il·lumina les nostres foscors i l’alegria en el pelegrinatge de la fe. I l’amor fratern fa de cada monestir una manifestació de la bondat i de la misericòrdia de Déu. Finalment, és també amb el silenci (en un món tan ple de soroll) que aprenem a descobrir Déu present en la nostra vida, en els germans i en el món. Aquests trets són els que farien realitat els monjos a Elda, en aquell monestir greco-oriental.