Des que el coronavirus ens va atacar, al principi de la primavera, no sols hem hagut d’adaptar-nos a una ‘nova normalitat’, sinó també a desenvolupar i aprendre sobre la marxa noves paraules i expressions que descriuen aquesta pandèmia, i que no coneixíem a primeries del 2020. En poc de temps ens hem acostumat a paraules que ens acompanyen en el dia a dia: distància social —aquesta pandèmia passarà a la història com l’epidèmia de la distància social—, confinament, brot, rebrot, quarantena, repunt, rastrejadors, respiradors, aïllament, contagiós, infecciós, anticossos, portador, pic, desescalada, període d’incubació, etc. Fins i tot tenim la sensació que en utilitzar un vocabulari bèl·lic, el llenguatge dels polítics ha canviat, i ja no ens estranya -té igual de quin país siguen-, sentir-los com si estigueren en guerra permanent contra aquest enemic invisible.

Des de març hem escoltat les paraules epidèmia i pandèmia més vegades que en tota la nostra vida. Examinem-ne algunes de les més importants. Cadascú que les escolta entén una cosa diferent. Recordem que  la mateixa Organització Mundial de la  Salut no s’atrevia a usar la paraula pandèmia quan tot açò va començar. ‘Pandèmia’ és un brot  mundial d’una nova malaltia, és a dir, la transmissió d’una malaltia en dos o més continents alhora. En anglés la paraula pandemic (pandèmia) és una paraula cangur, és a dir que a partir d’aquest mot se’n forma un de nou com panic (pànic). No cal explicar massa, per tant, amb què associem aquesta última paraula tant els anglosaxons com nosaltres: por.

Si rebobinem la nostra moviola mental, recordarem que al principi hi havia una tendència a no creure’ns què passava i a negar la nova situació amb expressions com ‘és el virus de Wuhan’ o ‘el virus de la Xina’ i, per tant, concloíem que, com que era molt lluny, això era el seu problema i que ja s’ho farien.

La paraula virus ve de l’antiga Roma, i en aquells temps significava una substància verinosa, però no adquireix significat científic fins al segle XIX quan comença a parlar-se de partícules més xicotetes que els bacteris i que no es podien veure a simple vista. De fet no es van poder veure fins als anys cinquanta del segle XX amb  microscopis més avançats que feien amplificacions. Pasteur descrivia els virus com exèrcits que envaïen els cossos —llenguatge bèl·lic—. En l’Edat Mitjana s’interpretaven com a signes de l’enuig de Déu pel comportament humà.

Contagi ve del llatí ‘contagio’ (cum, tango) que significa ‘posar dues coses juntes’. La nostra cultura és molt de contacte i no és d’estranyar que tinguem tants rebrots com a resultat de no seguir les normes de distanciament social, entre més coses.

A més de tot aquest aspecte tan seriós i dramàtic del llenguatge, també hi trobem el vessant humorístic i desestressant amb l’aparició paraules i acudits a conseqüència de la nova situació. L’anglés és molt procliu al joc de paraules com quaranteam que sona paregut a quarantine (quarantena) i que fa referència a la gent amb la qual ens relacionem o vivim durant la quarantena. Quarantini (mescla de quarantine i martini) per a referir-se a la gent que s’ajunta en una casa durant la quarantena i a conseqüència del coronavirus per a fer una copa. O coronials, els xiquets concebuts durant la covid-19 (per analogia amb milenials). Altres, com covidivorci no necessiten cap explicació.

La meua paraula favorita per ara és, sense dubte, covidiota, un neologisme molt apropiat per a descriure el comportament de tota aquella gent que no respecta cap de les mesures de seguretat que ens han repetit fins a l’avorriment: llavar-se les mans regularment, no eixir alegrement de festa en grups de gent, no anar de botellot,  respectar la distància de dos metres entre persones en una tenda, no quedar amb amics com si no passara res, comprar i emmagatzemar paper higiènic i hidrogel alcohòlic com si el món s’acabara, limitació de l’oci nocturn, etc. Sembla que aquest neologisme no l’hem importat, sinó que l’hem creat en línia a l’estat espanyol. Ja se sap que ací som molt creatius, i fins i tot exportem al món anglosaxó paraules com fiesta i siesta, que apareixen als seus diccionaris. Així que no s’estranyen vostés si aquest cap de setmana senten frases com: ‘No sigues covidiota i no vages a la platja. Hi ha massa gent hui’.

La paraula anglesa furlough fins ara sols existia en el sentit militar de permís com en ‘els soldats se n’han anat a casa de permís’, però, de sobte, a conseqüència de la nova situació ha passat a tindre un significat més dràstic quan s’aplica als treballadors: els treballadors ara no se’n va permís, sinó que queden ‘acomiadats’.

Tal com van les coses, no m’estranyaria que en el futur es parle d’AC —abans de la covid-19— i DC —després de la covid-19—.  La lliçó que cal aprendre d’aquesta nova normalitat és una lliçó de nova humanitat i d’esbrinar fins a quin punt som capaços —em referisc als poders fàctics, és clar— de protegir els membres més dèbils i vulnerables de la societat. No els va cridar a vostés l’atenció, al principi de la pandèmia, la discriminació que sofrien els més grans quan arribaven als hospitals per raó de la seua edat en un clar exemple de gerontofòbia?

Cal esbrinar, deia,  tot el que puga unir-nos i no dividir-nos, i no imposar unes formes determinades de govern i deixar de mirar-nos a l’espill tot el temps en compte de mirar els altres.  Fins i tot en eixe aspecte, en la nova normalitat, són necessaris un llenguatge nou i unes paraules noves.

The post El nou vocabulari amb la covid-19 appeared first on VilaWeb.