Però què va significar aquell pacte? Va ser el 16 de novembre de 1965, a punt d’acabar el concili Vaticà II, quan una quarantena de bisbes de tot el món, reunits a les catacumbes de Santa Domitila, firmaren un text conegut com el Pacte de les Catacumbes. Amb aquell document, els bisbes que el signaren es comprometien a caminar amb els pobres en una església per als pobres. Aquest anhel, plasmat en aquell text, el va recuperar el papa Francesc quan el 16 de març de 2013, tres dies després d’haver estat elegit bisbe de Roma, en el discurs que va fer als representants dels mitjans de comunicació que havien assistit al conclave digué: ‘Com voldria una Església pobra i per als pobres!’

El 13 de març de 2013, com va explicar després el papa Francesc, en veure que al conclave el seu nom ja havia arribat a les dues terceres parts dels vots, el cardenal Claudio Hummes, que era al seu costat, abraçà el cardenal Bergoglio i li digué: ‘No t’oblides dels pobres.’ Com explicava després el papa Francesc, ‘Eixa paraula entrà ací: els pobres, els pobres. I vaig pensar en Francesc d’Assís. Francesc és l’home de la pau. I així va vindre el seu nom al meu cor. Francesc d’Assís és per a mi l’home de la pobresa, l’home de la pau, l’home que estima i custodia la creació.’ D’aquesta manera tan senzilla, i per recordar els pobres, el papa Bergoglio volgué, quan fou elegit bisbe de Roma, prendre el nom de Francesc.

El Pacte de les Catacumbes expressava el desig dels bisbes de viure d’una manera més senzilla, fent-se igual als pobres. El document firmat per aquells quaranta bisbes presentava tretze punts, l’últim dels quals era el compromís de fer públic aquest document quan els bisbes arribaren a les seues diòcesis. El text començava així: ‘Nosaltres, bisbes, reunits en el Concili Vaticà II, conscients de les deficiències de la nostra vida de pobresa segons l’Evangeli; motivats els uns pels altres en una iniciativa en la qual cadascun de nosaltres ha evitat de sobreeixir i de ser altiu; units a tots els nostres germans, ens comprometem a fer el que segueix.’

Afirmaven que procurarien viure ‘segons l’estil ordinari’ de la població en allò que respecta a casa, menjar, mitjans de locomoció. I afegien:

«Renunciem per sempre a l’aparença i la realitat de les riqueses, especialment en el vestir i en símbols de metalls preciosos. Ni or ni plata.

No posseirem béns mobles ni immobles, ni tindrem comptes al banc a nom propi; i, si és necessari posseir alguna cosa, ho posarem tot a nom de la diòcesi, o de les obres socials o caritatives.

Rebutgem que verbalment o per escrit ens anomenen amb noms i títols que expressen grandesa i poder (Eminència, Excel·lència, Monsenyor…). Ens estimem més que ens anomenen amb el nom evangèlic de Pare.

En el nostre comportament i relacions, evitarem tot allò que puga semblar concessió de privilegis, primacia o fins i tot preferència als rics i als poderosos (per exemple, en banquets oferts o acceptats, en servei religiosos).

Igualment evitarem de propiciar o adular la vanitat pel fet de recompensar o sol·licitar ajuts. Convidarem els fidels a considerar les seues donacions com una participació normal al culte, a l’apostolat i a l’acció social.

Conscients de les exigències de la justícia i de la caritat, procurarem transformar les obres de beneficència en obres socials, basades en la caritat i en la justícia, que tinguen en compte a tots i a totes, com un humil servei als organismes públics competents.

Farem tant com podrem perquè els responsables del nostre govern i dels nostres serveis públics posen en pràctica les lleis, estructures i institucions socials que són necessàries per a la justícia, la igualtat i el desenrotllament harmònic i total de tot home i de tots els homes.

Ens comprometem a compartir la nostra vida amb els nostres germans en Crist, sacerdots, religiosos i laics, per tal que el nostre ministeri siga un autèntic servei.

Ens esforçarem a revisar la nostra vida amb ells; buscarem col·laboradors, per poder ser més animadors segons l’Esperit, que no caps segons el món; procurarem fer-nos tan humanament com siga possible presents, ser acollidors; ens mostrarem oberts a tothom, siga quina siga la seua religió.’

Finalment els signants del Pacte de les Catacumbes es comprometien, en tornar a les pròpies diòcesis, ‘a fer saber aquestes resolucions als nostres diocesans, demanant-los que ens ajuden amb la seua comprensió, la seua col·laboració i les seues oracions’. I el text acabava amb la súplica: ‘Que Déu ens ajude a ser-hi fidels.»

El treball del bisbe Jaume Planellas sobre el Pacte de les Catacumbes ens ha d’ajudar a actualitzar-lo perquè els cristians siguem més fidels a l’Evangeli i més creïbles davant la nostra societat, esdevenint servidors dels pobres, tal com ens demana el papa Francesc.

The post El Pacte de les Catacumbes i l’arquebisbe Planellas appeared first on VilaWeb.