El papa Joan XXIII

  • «Amb el seu optimisme i la seua senzillesa, el papa Roncalli va representar per a l'Església un aire fresc i nou.»

Josep Miquel Bausset
10.10.2017 - 22:05
VilaWeb

Hui, 11 d’octubre, celebrem la festa de Sant Joan XXIII, el papa del somriure i de la bondat, canonitzat pel papa Francesc el 27 d’abril de 2014.

Va ser a la mort de papa Pius XII, quan el conclau, reunit a Roma, elegí com a successor el cardenal Roncalli, qui prengué el nom de Joan XXIII. En un món difícil i que veia amb suspicàcia tot allò que era religiós, Joan XXIII va ser un aire fresc i nou, que va renovar i donar nova vitalitat a l’Església.

Home obert i lliure, lector de Bernanos, Mauriac, Mallarmé i Malraux, va arribar a dir del Sant Ofici: ‘és la meua corona d’espines’.  I és que el papa Roncalli, qui va ser un home ple de la bondat de Déu, portava al cor la senzillesa i l’alegria de les benaurances.

Angelo Giuseppe Roncalli va nàixer el 25 de novembre de 1881 a Sotto il Monte, molt a prop de  Bèrgam. Va entrar al seminari quan tenia 11 anys i va ser ordenat capellà el 1904. Fou secretari del bisbe Radini-Tedeschi i professor d’Història Eclesiàstica en plena crisi antimodernista. Posteriorment, el 1925 va ser nomenat Visitador Apostòlic de Bulgària, primer, i després de Turquia i de Grècia. Allí, enmig de dificultats, va ser sempre un home de pau i de diàleg i va fer seu el lema de sant Gregori el Gran: ‘veure-ho tot, dissimular moltes coses i corregir-ne poques’. En la seua missió no va ser mai un enemic, ni un diplomàtic astut, ni un imperialista espiritual com havien pensat d’ell al principi. És d’aquesta manera que va ser un home que construïa ponts de diàleg i d’entesa i tirava per terra els murs de divisió i d’enfrontaments. Durant la II Guerra Mundial va salvar milers de jueus que estaven perseguits pels nazis. Roncalli, home d’una gran humanitat, en el seu temps de nunci a Turquia va ser un clar defensor dels Drets Humans i en particular dels jueus perseguits pel nazisme. Per mitjà del correu vaticà, Roncalli envià a l’arquebisbe de Budapest, Ángelo Rotta, milers de ‘certificats d’immigració’ a Palestina a favor dels jueus hongaresos. Una segona iniciativa de Roncalli va ser la dels ‘baptismes de conveniència’, un audaç invent seu que vorejava la il·legalitat respecte el Dret Canònic. Però en aquells moments no hi havia límits davant la urgència per salvar multituds condemnades a les cambres de gas. Així, 80.000 jueus obtingueren certificats baptismals que no els comprometia definitivament, però que els nazis, en les seues arbitràries construccions teòriques, reconeixien com una credencial que els permetia eixir del país.

El 1944 va ser nomenat Nunci del Vaticà a París, enmig d’un ambient complicat entre el govern de De Gaulle i els bisbes francesos, col·laboracionistes del règim de Pétain.  Roncalli va establir amistat amb persones ‘políticament no correctes’ i amb polítics d’esquerra, com el socialista Auriol o l’anticlerical Edouard Herriot. Roncalli havia dit més d’una vegada: ‘em trobe millor entre ateus i comunistes que entre alguns catòlics fanàtics i fonamentalistes’. El seu caràcter afable, ple de simpatia i de simplicitat, afavoria el contacte amb tothom. Finalment el 1953, en deixar la nunciatura a París, fou nomenat cardenal i Patriarca de Venècia.

Però va ser el 1958 quan el conclau que buscava un papa de transició, va escollir el cardenal Roncalli, amb 77 anys, per succeir Pius XII. La seua presència al Vaticà de seguida es va fer notar: no li agradava menjar sol com manava el protocol, eixia a visitar presons, hospitals i parròquies i amb el seu caràcter obert i simpàtic va conquerir no solament l’Església, sinó també el món. Fins i tot els allunyats de la fe veien el papa Roncalli amb simpatia, perquè era un papa diferent dels altres, amb una gran humanitat, més senzill,  allunyat de condemnes, acollidor de tots, creients i no creients.

Però el que va marcar la vida del papa Joan XXIII va ser la convocatòria del Concili Ecumènic Vaticà II, només tres mesos després de ser elegit. El 25 de gener de 1959, a la Basílica de Sant Pau Extramurs, el papa Roncalli, davant la sorpresa de la Cúria, va anunciar  que convocaria un sínode diocesà a Roma, un Concili i una reforma del Codi de Dret Canònic. L’originalitat de Joan XXIII va ser que, així com Pius XII i els cardenals Ottaviani i Ruffini volien un Concili que davant els errors dogmàtics i morals condemnara amb anatema aquells que pensaren diferent, el papa Roncalli volia un Concili obert a la inspiració de l’Esperit Sant, sense condemnes, ni exclusions.

Amb penes i treballs, finalment arribà el dia de la inauguració, l’11 d’octubre de 1962. Prop de 2.500 bisbes, teòlegs (Rahner, Congar, De Lubac, Danielou) i convidats de les altres Església cristianes van assistir a la magna celebració. El papa escrivia uns dies abans de la inauguració: ‘Després de tres anys de preparació, laboriosa certament, però també feliç i tranquil·la, ja som al peu de la muntanya. Que el Senyor ens guie per portar-ho tot a bon terme’. Aquella mateixa nit, encara que cansat per la llarga celebració del matí, el papa va saludar la gent que omplia la plaça de Sant Pere, amb un discurs improvisat, però amb paraules que naixien del cor: ‘La lluna ha eixit a veure aquest espectacle tan bonic. És que hui hem acabat una gran jornada de pau. Sí de pau… continuem estimant-nos. Quan torneu a casa, vos trobareu els xiquets. Feu-los una carícia i digueu-los: aquesta és la carícia del Papa. Tingueu per a qui sofreix una paraula de consol. El Papa està amb els seus fills especialment en les hores de tristesa i d’amargor’.

El 1961 Joan XXIII va publicar l’encíclica Mater et magistra i el 1963 la Pacem in terris, un document que per primera vegada en la història s’adreçava a ‘tots els hòmens de bona voluntat’. Fruit del seu esperit obert i dialogant i del seu compromís amb la pau, Joan XXIII va rebre al Vaticà la filla de Nikita Kruschev i el seu marit, que era el director del diari soviètic Izvestia. El papa sempre va tindre el seu cor obert a tots. I perquè volia que l’Església no fòra ‘un museu arqueològic que hem de conservar, sinó un jardí obert’, va afavorir l’aggiornamento i la vitalitat de les comunitats cristianes. El papa Joan XXIII que es lamentava d’aquells ‘profetes de la desgràcia que només veuen calamitats’, preferia utilitzar ‘el remei de la misericòrdia abans que el de la severitat’. Amb el seu optimisme i la seua senzillesa, el papa Roncalli va representar per a l’Església un aire fresc i nou.

Joan XXIII, el papa de la bondat i del somriure, el papa senzill i bo va buscar camins d’unitat i de llibertat, i va ser una primavera per a l’Església, ja que  amb el seu pontificat va fer nàixer un nou Pentecostès.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any