Vicent fa una pausa suspesa, com les que fa aquests darrers dies i intenta seguir entre sanglots, però torna a parlar. ‘Ho veig com si fóra ara’. A mi, mentre ell va contant-ho, em ve al cap el quadre d’Antonio Gisbert, Fusilamiento de Torrijos y sus compañeros en las playas de Málaga. L’escena que ell detalla no té res a veure amb el quadre de l’afusellament massiu, però el dramatisme, la serenor continguda, potser també els draps blancs amb què dos frares tapen els ulls d’alguns condemnats, em fa relacionar això que estic sentint amb la pintura.

Aquell home que duien arrestat deia ser l’últim maqui pertanyent a la banda de Cariño. L’home continua descrivint l’escena com si la pintara: l’enrenou de la gentalla, els xiquets, el roig de la sang i el mocador blanc. Dóna les últimes pinzellades de la tragèdia quan reprodueix les paraules que va sentir pronunciar al maqui: ‘Me he dejado coger porquè estaba hastiado de estar solo, siempre huyendo por el monte’.

Aquest matí quan he anat a visitar Vicent, em tenia preparats alguns dels seus quaderns de dibuix. ‘Mira’ls tranquil’. El primer que trobe és un paisatge dibuixat a llapis on el primer pla l’ocupa la soca d’un arbre tallat i sobre la qual ha brotat una branca neta, vigorosa, plena de detalls. Com diu ell: ‘amb ombra, penombra i llum. Això és el més important’. I així, cada fulleta esbossada du aquest toc de mestre.

Vaig passant els fulls i em recree en les ombres meticuloses de les muntanyes, en la textura de les roques que, malgrat haver nascut de la imaginació, un geòleg no dubtaria a classificar-les, de tantes pistes com ha deixat l’artista. En un altre dibuix les teulades corbades de dos casups a la garriga estan acompanyades per arbres, uns pròxims i els altres llunyans, mantenint en cada teula, en cada irregularitat de la corfa, l’ombra, la penombra i la llum.

Aquests dies que vaig a veure’l, Vicent em parla de moltes coses. Li canvia la cara quan em recorda la joventut passada a Santa Cruz de Tenerife on va viatjar amb la família per a treballar en el Bar Atlántico. El Teide es veia des de qualsevol cantó i m’adone que per a ell aquesta muntanya és el Fuji sagrat dels japonesos. Quan evoca l’illa, sovint es lleva les ulleres com si estiguera mirant-la de bell nou sense necessitat de l’esguard. Aleshores, els ulls se li tanquen en dues ratlles, i allí assegut en la butaca, amb el batí pelfat passat fins al mentó, intenta foragitar o atreure les imatges que li fan pesar.

M’ha parlat de Don Nicolás, el professor que va tindre gran part dels tres anys que va assistir a l’Escola d’Arts i Oficis. Aprofitava la jornada partida que feia al bar i durant el descans de les vesprades hi anava a aprendre. Ell mateix es meravellava de veure com pintaven els alumnes que venien de Belles Arts per a cursar allí, a l’Escola, l’assignatura de Dibuix Artístic. Em descriu les escaioles, els flexos per a accentuar els contrastos, els carbonets i la textura del paper de barba que emprava.

Des que va començar a treballar a catorze anys en aquell bar de Canàries, mai més va deixar el taulell d’un bar com a mitjà de vida. Però ha sigut tota la vida un cambrer diferent perquè se l’ha passada pintant, la majoria de les vegades de pensament, meticulós, pulcre, perfeccionista en cada pinzellada. És com si hagués tingut la sagrada comesa en la vida de resquitar els arbres retorçuts dels paisatges, els gossos, els cérvols i els javalins de les munteries i encara li haguera quedat temps per a viure. No a l’inrevés, com es podria pensar.

Quan em diu que sempre ha pintat exteriors, la naturalesa, jo li nomene el magnífic bodegó que penja a casa del seu fill. ‘Ah, és veritat!’. Sembla que d’aquell ja no se’n recordava. Ara, a vuitanta anys, té més tecles que un piano.

-Que roín és fer-se vell!

-Tots no poden dir el mateix -li conteste jo. Ell assenteix, torna a tancar els ulls i aixeca les mans com si amb el gest volgués explicar allò que no pot pronunciar.

El Teide, els arenals, la gent de Santa Cruz de Tenerife i l’últim maqui de la banda de Cariño, dut per una parella de guàrdies civils, amb la cara xorrant sang i un mocador blanc nugat al cap.

The post El pintor appeared first on VilaWeb.