Divendres passat va coincidir que es va complir el precepte que m’havia imposat i em vaig sentir pronunciant el ‘cent’ en un exercici de paciència que ha fregat la il·luminació. Aquests tres mesos de moderació han fet que es diluïren els primers adjectius amb què vaig qualificar mentalment de forma precipitada tant l’artista com la compradora, igual que es dissolen les lleganyes en l’aigua matinera.

En realitat, vaig llegir un poc més sobre la cosa i em vaig assabentar que allò que s’havia subhastat no era un plàtan i un esparadrap vulgar, sinó això que se’n diu la patent del concepte, la idea estètica. Amb això, l’autor de l’obra expedeix el corresponent certificat per tal que la iaieta puga reproduir quan li plaga l’obra en qüestió sense temor que la fruita se li podrisca, i així anar canviant-la i traslladar-la tantes voltes com li vinga de gust. Podrà manar-la muntar al saló dels espills quan vinguen visites distingides i enteses en art, en la seua pròpia cambra per a recrear-se en solitari, o en el mateix vàter, que com he dit abans és un lloc inspirador per a entendre aquestes coses.

Per tant, és molt natural que la supeditació de l’art als tràmits burocràtics com són l’expedició del certificat, al pagament de taxes i impostos, etcètera, etcètera, facen pujar el preu d’una obra que, per a molts, no té preu, en el sentit literal del terme.

I en aquest punt concret és on rau la vertadera qüestió, el que a priori, sense reflexió, pot semblar la conjunció perfecta d’un espavilat i la fatxenderia d’una velleta desqueferada, tipa de tot, que pretén passar a la història com la protagonista del Vestit nou de l’emperador, però no és d’això del que va la cosa. Analitzat detingudament és tot el contrari: es tracta  d’un original joc entre l’exigüitat i l’excés, entre el minimalisme i el barroquisme de xerrameca necessari per a evidenciar els conceptes de substància i forma, del no-ser. Des d’aquest punt de vista no es pot negar que tant l’esforç mental de l’artista per a inventar la creació com el coratge de la velleta invertint part de la fortuna en un plàtan conflueixen en una relació molt més arriscada i eficaç que aquella que ocorregué entre Goya i la Maja nua, per exemple. I això, malauradament, no està a l’abast de tothom i és aquesta, potser, la font de la precipitació en la crítica.

Es pot afirmar, doncs, que en aquesta tessitura convergeixen dos fets inassolibles per la xusma: la capacitat de reconéixer alguna cosa prodigiosa i, el que serà més important, la disposició de poder pagar-ho. Arribar a aquesta deducció costa un temps; a mi m’ha dut -com deia abans- exactament cent dies, que done per ben emprats perquè, entre altres coses, m’han servit per a temprar l’ímpetu i treballar l’observació profunda de les coses, de transcendir la matèria, per dir-ho d’una subtil manera. Així doncs, el fet que aquesta evolució del pensament s’haja esdevingut durant els matins mentre sóc al vàter és tan sols una circumstància, com el remolí que es produeix quan arribes a la veritable conclusió i estires la cadena.

The post El plàtan appeared first on VilaWeb.