Quan arribava la calor vestia en cos de camisa i duia l’americana, ben plegada, penjant sobre el braç, en el mateix que sostenia l’ampolla de vidre verd i el paraigua que emprava com a timó per a anar o vindre d’enlloc. Sempre sense afaitar, amb pèls rebels, desiguals, blancs, amb algun pòsit encara negre. Les ungles llargues i brutes i una bafarada pestilent que l’envoltava com l’aurèola a un sant.

Jo era massa menut per a saber qui era aquell home que pul·lulava com una ànima en pena pels carrers. Recorde que quan ho vaig preguntar, algú de casa em contestà que ja no li quedava família al poble, que havia viscut molt de temps fora i que la casa en ruïnes que hi havia al final del carrer del Tossal, davant de la replaça, era de la seua propietat. Jo observava la seua presència eventual a distància perquè a força de suportat les trapelleries dels xiquets i de segur, també, per la mateixa condició, Batiste tenia una beguda agra, desinhibida, i això feia que sovint anara rondinant un tall de juraments i blasfèmies que el seguien dins del mateix núvol pudent que duia al darrere.

No sé exactament d’on li venia el malnom, malgrat que de seguida podia relacionar-se  amb l’olor de femater, d’orins secs; potser derivava del costum que hi havia abans d’arreplegar els excrements amb què els ases i muls omplien els carrers i que va constituir un recurs preuat per a adobar els solcs dels bancals o, fins i tot per a vendre’ls,  i que els xiquets d’ara fa quasi cent anys, es disputaven per recollir-los dins de cabassos de palma. És el que m’han contat que feien els pobres de solemnitat. Quina expressió tan dramàtica i ben trobada alhora! Potser -dic- el ti Batiste, de xiquet, tenia un rècord imbatible en aquest art que el féu passar a la posteritat amb aquell sobrenom.

Li agradava d’asseure’s al llavador municipal, als afores del poble. De fet, aquest lloc ben bé podia considerar-se el centre operatiu on la torbació de la seua ment planificava la reiteració de l’esdevenir dels dies. Allí prenia el sol per fora quan ja estava calent per dins i menjucava. Era fàcil de trobar les restes de les escudelles que li diuen les dones caritatives quan anaven a rentar la roba. Es notava que el menjar havia sigut cuinat amb estris diferents d’aquells que pogueren ser emprats per a la família, com si el captaire disposara d’una vaixella exclusiva per a ell. Es deixava la cullera apegada al pilot d’arròs ert i mig menjat al costat de les molles de pa, com si fussar el menjar fóra prou per a alimentar l’esperit.

Un poc més avall, en unes covarxes naturals que s’excavaven sota un talús on creixien les piteres, Batiste tenia el cau. La gent del poble coneixia el lloc com El Corte Inglés. Sense baixar al replanell on hi havia les coves, si ho miraves des del camí d’enfront, es veia un batibull multicolor de tota mena de penyores: camises, pantalons, jerseis i moltes peces irreconeixibles. Estaven totes amuntegades formant, més que un guarda-roba, el jaç construït per un animal a còpia d’amuntegar meticulosament tota la roba que li donaven perquè l’home es canviara de muda, cosa que segurament es complia molt de tant en tant.

No sé, al final, què va ser d’ell. Com si em sonara haver sentit a dir que passà els últims dies de la vida en un asil d’aquells on devien anar els xiquets que arreplegaven bonyigues en cabassos de palma quan es feien vell i no tenien cap lloc on anar. Alguna vegada, ma mare, sempre tan crítica amb la vestimenta dels altres, em deia: ‘aixina com vas, sembles Batiste Bonyigaes’. I jo, acostumat com estava a escoltar-ho, sempre pensava que era l’etiqueta perfecta per a anar per la vida a qualsevol hora.

The post El pobre appeared first on VilaWeb.