El Terrible sempre va ser un home gran, un pastor -a molt estirar- d’una trentena de cabres o ovelles segons les èpoques. Pasturava aquell ramat de joguina per les mallades que envoltaven sa casa on també tenia el corral dels animals. De vegades el baixava perquè ramonejara entre el rogle d’oliveres mil·lenàries que hi ha vora el barranc, que el pas del temps ha ornamentat amb uns troncs tan barrocs com la portalada del palau del Marqués de Dosaigües. El Terrible, sempre que anava a pasturar, duia una jaqueta del mateix color que la molsa estiuenca, tan deslluïda que, fins i tot, la llum es perdia en arribar a la tela; es cobria la testa amb una boina negra de pols i pellorfes i calçava espardenyes de careta, igual d’estiu que d’hivern. Tenia la pell del rostre brunyida per la intempèrie i el sol li havia deixat uns cràters negres i fossilitzats que li creixien entre els pèls blancs de la barba. Com els altres dos germans, mirava amb uns ulls tan vius que gairebé et deien quasi tot abans de començar a parlar.

Era tremendista en la conversa, autoexcitable, a pesar de l’edat, cosa que feia que es passara el garrot d’una mà a l’altra com si dirigira la seua pròpia orquestra emocional. Unes vegades et parlava de les topades que el cabró del ramat li pegava quan el pillava descuidat i que, de vegades, el deixava baldat dos dies; altres, de la tendència de les ovelles a criar puces, si no se’n tenia cura. Curiosament, quan el veies des de lluny, assegut sobre una pedra, i ell es creia sol amb el seu ramat sense gos -no li’n vaig conéixer mai cap- semblava estar en un estat contemplatiu d’un monjo zen. Sempre amb un baf de cagarritons  que el seguia pertot arreu.

Els tres germans Guerola, a banda del color clar i la vivacitat dels ulls, també havien heretat la passió pels coloms que, cadascun d’ells i per separat, van practicar fins que es van morir. De fet, contaven que quan el Terrible era jove, a l’escletxa de la Penya Negra hi niuava una parella de falcons que estava criant. Els rapinyaires es van ensenyar, obsessius, a envestir el vol dels coloms que s’acostaven a la muntanya quan els amollaven de vesprada. Així que, el Terrible, sense pensar-ho, va agafar alguns ajudants i van pujar per una senda fins a l’aresta més alta de la penya i, després de nuar-se una maroma de barco a la cintura, el despenjaren a pols per l’abisme a l’alçada del racó on estaven les aus, que va fer desaparéixer dins del sac que duia.

Des d’aquell dia, el cingle es coneix com el dels Falcons, i el Terrible va aconseguir aquell renom que també ha heretat el seu fill, menys esfereïdor -certament-, ja sense cabres ni ovelles, i amb uns ulls obscurs com la mare; encara que d’això no estic del tot segur.

The post El Terrible appeared first on VilaWeb.