L’arquebisbe de València, a la web de l’arzobispado (una web únicament en castellà), deia en la carta Enseñanza religiosa escolar: un derecho inalienable que “la enseñanza de la religión es un aspecto fundamental en la formación integral de la persona y un elemento imprescindible en el ejercicio del derecho de la libertad religiosa”. I l’arquebisbe de València ho justifica a partir de la Constitució, que “así lo reconoce y garantiza”. Per això, l’arquebisbe Antonio Cañizares demanava als pares dels alumnes que, pel que fa a la religió a l’escola, “no lo olvidemos”, ja que “se trata de un mandato constitucional”. Cañizares remarcava de nou en la carta que l’ensenyament de la religió “es un derecho garantizado por la Constitución Española que hay que cumplir”. I per això mateix recordava als pares que “tienen el derecho de educar a sus hijos conforme a sus propias convicciones”.

Els cristians valencians, que veiem prohibida la nostra llengua a l’Església, també creiem que el valencià als temples és un dret inalienable, ja que, a més de ser la llengua pròpia del País Valencià, també la Constitució empara el nostre dret a utilitzar el valencià als temples i, per tant, a viure la nostra fe en la llengua de Sant Vicent Ferrer, cosa que tenim prohibida fins ara.

No sé si els bisbes valencians no han llegit l’article 3 de la Constitució, ells que la defensen aferrissadament. L’article 3.2 diu, per si no ho saben, que “les altres llengües espanyoles” (com el valencià, evidentment) “seran també cooficials a les respectives comunitats autònomes”. I l’article 3.3 remarca que “la riquesa de les diverses modalitats lingüístiques d’Espanya”, com el valencià, “és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”.

Si el valencià, segons la Constitució i l’Estatut d’Autonomia, és oficial al nostre país i si constitueix una riquesa i un patrimoni cultural, i a més, és objecte d’especial respecte i protecció, com diu la Constitució espanyola, per què els bisbes valencians continuen marginant, menyspreant i excloent el valencià dels temples?

Si la religió a l’escola, segons la carta setmanal del bisbe de València, està protegida per la Constitució i és, per tant, un dret inalienable, per què el valencià, que també està protegit per la Constitució, no és actualment un dret inalienable per als nostres bisbes, ja que ni el protegeixen ni l’utilitzen?

Per això és sarcàstic, a més d’insultant, que el punt 11.12 de la proposta onzena de les “Constituciones del Sínodo Diocesano de Valencia”, afirme que el valencià és “una realidad en la vida social y eclesial”. El valencià és una “realidad” de la vida eclesial? De veres? Com s’atreveixen a editar las Constituciones del Sínodo, dient que el valencià és “una realidad en la vida eclesial”, si els bisbes valencians no només no fan servir el valencià (ni l’afavoreixen a la litúrgia), sinó que el prohibeixen? Com s’atreveixen a dir que el valencià és “una realidad en la vida eclesial”, si els nostres bisbes tenen el Missal Romà traduït per l’AVL segrestat, sense que el presenten per a ser aprovat?

Només l’odi a la llengua pròpia explica l’actitud dels bisbes valencians, que exclouen el valencià de les celebracions litúrgiques i dels seminaris, tot impedint als cristians valencians de celebrar la nostra fe en valencià als temples del nostre país.

El viatge del papa Francesc al Canadà, del 24 al 30 d’aquest mes, tindrà un caràcter penitencial, ja que el papa demanarà perdó pels abusos i pel menyspreu que alguns catòlics van tindre en relació amb la identitat dels pobles indígenes d’aquell país. El papa demanarà perdó pels horrors soferts pels indígenes per part d’institucions que buscaven “reeducar” els jóvens nadius, com ha mostrat l’informe que qualifica de genocidi cultural l’intent d’eliminar els costums indígenes i perpetrar l’assimilació cultural. Per això el papa, el primer d’abril passat demanava perdó pel menyspreu que els catòlics van exercir anys enrere i deia: “Sent vergonya i dolor pel paper que alguns catòlics han tingut, per la falta de respecte cap a la seua identitat” (la dels indígenes), “la seua cultura”.

També algun dia, almenys ho espere així, els bisbes que succeiran els actuals bisbes valencians, també reconeixeran i hauran de demanar perdó (com ha fet el papa en relació amb els pobles indígenes del Canadà) al poble valencià i a la nostra cultura, per la falta de respecte a la nostra llengua i pel menyspreu que van mostrar a la nostra llengua els seus antecessors, que no només no van respectar ni afavorir el valencià, sinó que van intentar d’exterminar-lo, com ho va provar el franquisme.

The post “El valencià a l’Església és un dret inalienable” appeared first on VilaWeb.