Quan fa segles que els bisbes del País Valencià (amb les excepcions dels bisbes Josep Pont i Gol, Jose M. Cases, Rafael Sanus i Enric Benavent) han exclòs el valencià dels temples i l’han marginat la nostra llengua als seminaris, com tenen ara la barra d’afirmar que el valencià és una realitat “en la vida eclesial”?

El Sínode, amb set comissions de treball, i que es va celebrar entre el 2019 i el 2021, finalitzà les sessions en l’Assemblea Sinodal i aprovà els diversos punts que es van presentar. Aquest punt 11.12, a més d’afirmar falsament (i evidentment, escrit en castellà) que el valencià és present en la “vida eclesial”, diu també que “es deseable que se pueda disponer de los textos litúrgicos habituales en lengua valenciana”. Aquest mateix punt 11.12 continua encara així: “Este Sínodo pide que el arzobispo, en comunión con los obispos de Segorbe-Castellón i d’Orihuela-Alicante” (per què oblida el text el bisbe de Tortosa?), “hagan los pasos necesarios para constituir los grupos de trabajo para la traducción valenciana de los textos litúrgicos, más allá de polémicas y de intereses no eclesiales”.

Si és totalment fals dir que el valencià és present en la “vida eclesial”, també és indigne demanar la constitució de “grupos de trabajo para la traducción valenciana de los textos litúrgicos”. No recorden els bisbes valencians que fa anys (massa anys), l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (l’ens normatiu pel que fa al valencià) va presentar als bisbes el Missal Romà traduït al valencià, un text que deu estar ple de pols, “descansant” en algun dels despatxos del palau arquebisbal de València?

És indignant, a més, que aquest punt afirme que cal “la traducción valenciana de los textos litúrgicos, más allá de polémicas y de intereses no eclesiales”. Qui ha estat negant l’autoritat de l’AVL (que treballa amb un criteri científic), sinó els bisbes valencians, que han “oblidat” la traducció al valencià del Missal Romà que va fer l’AVL? I a més, resulta sarcàstic que es diga que la traducció s’ha de fer “más allá de polémicas y de intereses no eclesiales”, quan han estat els mateixos bisbes que han utilitzat (si no promogut) al llarg dels anys les polèmiques i els interessos no eclesials per a no publicar el Missal Romà en valencià.

També és indignant que aquest punt 11.12, afirme que “este Sínodo expresa el deseo y la petición para que se llegue a esta versión valenciana de los textos litúrgicos oficiales cuando antes mejor”. És indignant, perquè fa uns anys el “Plan Pastoral Diocesano para los próximos años”, en la proposició 10 del tema 3 (La litúrgia, celebració del misteri de Crist) i en el número 107, ja va demanar de “fomentar el uso del valenciano en la liturgia, como cauce de evangelización enraizado en nuestra cultura, promoviendo la edición de los libros litúrgicos en valenciano (Constituciones sinodales 447)”. Què s’ha fet de l’aplicació d’aquell núm. 107? Per què no s’han editat els llibres litúrgics en valencià que demanava el “Plan Pastoral”? De què serveix que el “Plan Pastoral” aprovara aquest número 107 i després no es tinga en compte el que es va aprovar?

Hui, 23 de maig, fa un any de la clausura de l’assemblea sinodal que aprovà el punt 11.12, que demanava els llibres litúrgics en valencià. I no sé quants anys fa de l’aprovació del “Plan Pastoral”. I mentrestant, els cristians valencians continuem sense poder expressar la nostra fe en la llengua de Sant Vicent Ferrer. I això sí que és indignant. A cap altre país del món, els cristians es veuen impedits de celebrar la fe en la seua llengua.

Els bisbes valencians haurien de fer seues les paraules que el papa Francesc va adreçar als participants al congrés de la Confederació Llatinoamericana de Religiosos a Colòmbia: “Entreu en la vida del poble. Entreu amb respecte en les seues cultures, les seues tradicions, tractant de portar avant la missió d’inculturar la fe i d’evangelitzar la cultura” (Religión Digital, 13.08.21).

Al llarg dels segles, els bisbes valencians (a excepció dels bisbes Pont i Gol, Cases, Sanus i Benavent) s’han comportat com el bisbe valencià de Girona José Vila Martínez, qui considerava que parlar valencià (o català) era cosa del dimoni. Vila Martínez, nascut a Benavites i de qui enguany fa 90 que es va morir, exercí el seu ministeri episcopal a la diòcesi de Girona en un sentit espanyolista, intentant castellanitzar l’Església catalana. Només cal veure la transcripció (que va fer mossèn Ramon Corts) de la resposta que el bisbe Vila va donar al jesuïta Francesc Llorens, quan aquest l’informà que la predicació d’uns exercicis per a dones seria en català. El bisbe digué: “¡Dios mío! El demonio ha tomado otra fortaleza”. I és que per al bisbe Vila “hablar catalán constituye por sí mismo un acto antipatriótico”. Cal recordar que entre les mesures que va prendre Girona, a més de predicar en castellà, va ser l’edició del catecisme, també, en castellà, menyspreant (com fan actualment els bisbes valencians) la llengua d’Ausiàs March i de Ramon Llull.

Els bisbes valencians haurien d’aprendre de tants i tants pastors que han fet seua (i l’han defensada) la llengua del poble que serveixen. Només fa uns mesos, “el poble ticuna assumia el compromís de traduir la Bíblia a la seua llengua materna” (Religión Digital, 28.02.22). I és que la diòcesi d’Alto Solimôes, en la regió fronterera entre el Brasil, el Perú i Colòmbia, decidí de fer realitat una “Església amb rostre indígena”, a diferència de la jerarquia del País Valencià que exclou la nostra llengua de l’Església, comportant-se com una jerarquia colonitzadora.

També faig meues les paraules del bisbe Mario Antonio Silva, de Cuiabà, quan deia: “El que passa amb els Yanomami és una vergonya per al nostre país” (Religión Digital, 24.04.22). També el que fan els bisbes amb els cristians valencians és una vergonya. I més encara el dia de Sant Vicent Ferrer, quan a la catedral de València, la missa presidida pel bisbe auxiliar, Javier Salinas, el credo, la pregària eucarística, el parenostre i la benedicció final van ser en castellà. Ni el dia de Sant Vicent, patró del País Valencià, la missa a la catedral va ser totalment en valencià! Segurament els nostres bisbes deuen pensar que només en castellà té lloc la transsubstanciació i que en valencià, el pa i el vi no es converteixen en el cos i la sang del Senyor. I que la professió de fe no és vàlida si no és en castellà. I també deuen creure fins i tot que Jesús va ensenyar el parenostre als seus deixebles en castellà (com no podia ser d’una altra manera), i per això l’oració del Senyor no es pot resar en valencià. Després encara tenen la barra de dir que el valencià és “una realidad en la vida social y eclesial”, quan els nostres bisbes, contínuament, menyspreen la llengua de Sant Vicent Ferrer.

Com deia recentment Peli Romaratgui, “només si estimem la nostra terra, podem estimar les altres terres” (Religión Digital, 03.05.22).

L’episcopat i el clergat valencià haurien de recordar les paraules que el papa Francesc, el 2017, adreçà al bisbe argentí de Viedma, amb motiu del desé aniversari de la beatificació de Ceferino Namuncurá, fill del poble maputxe. El papa recordava que el beat Ceferino “no va oblidar les seues arrels, el seu poble, la seua cultura”. Per això el papa deia també que “el prevere ha d’identificar-se sempre amb el seu poble” (cosa que no fan els capellans valencians), “de tal manera que el seu temps, la seua vida, la seua persona siguen per als germans”.

Les dues cartes de Joan Fuster adreçades a mossèn Josep Perarnau, en relació a l’actitud de l’arquebisbe Olaechea i el valencià a l’Església, revelen ben clarament l’animadversió (i les suspicàcies i la malícia envers Montserrat), de l’arquebisbe valencià per la nostra llengua.

Tant de bo (tot i que ho dubte), els bisbes valencians rectifiquen i arriben a comprendre, per fi, la necessitat d’inculturar l’Església valenciana en la llengua i en la cultura que li és pròpia. I tant de bo que els bisbes del País Valencià dignifiquen el valencià, tantes vegades arraconat, prohibit i exclòs per ells mateixos i pels seus predecessors.

A més, seria molt important que els bisbes valencians feren un homenatge públic a mossén Vicent Sorribes, al P. Pere Riutort i al capellà Alexandre Alapont, capdavanters en la introducció del valencià a l’Església.

I a més, si els bisbes valencians foren valents, reconeixerien amb un homenatge públic els membres de la Comissió Litúrgica de la Província Eclesiàstica Valentina per la traducció dels textos litúrgics, creada el 1973: Enric Valor, Avel·lí Flors (l’únic que és viu), Manuel Sanchis Guarner, Pere Riutort, Francesc Ferrer Pastor i Vicent Sorribes. Jo, des d’aquest article, demane per a aquests homenots l’Alta Distinció de la Generalitat del País Valencià pel seu compromís en la defensa de la nostra llengua a l’Església.

The post “El valencià: una realitat en la vida social i eclesial” appeared first on VilaWeb.