L’últim tema que he llançat, prou innocentment, és molt senzill: qui paga tota eixa venerable gent que apareix en la foto del claustre de professors de 1964-65? A eixos, i a molts altres professors que no hi apareixen (sis pel cap baix) i que vaig tindre aquell segon curs meu a Montcada.

Que conste que no tinc gens d’interés a soscavar cap dogma de l’Església catòlica, sinó simplement a aclarir un poc, a qui estiga interessat, el funcionament pecuniari de la superestructura Església en general, i de la valentina en particular. Res més. Que no s’espante ningú ni gose incloure’m en cap llista d’apòstates ni d’elements sospitosos d’heretgies.

A finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta del segle passat, es van crear unes quaranta parròquies que, posades en mans dels se n’havien de fer càrrec, portaven un missatge implícit: “Apáñenselas como puedan”. El missatge incloïa la tasca evangelitzadora i la tasca constructora, és clar. La jerarquia eclesiàstica sempre ha promocionat i premiat aquells preveres obrers que s’han enviscat en la construcció de temples, sales parroquials multiús, patronats, etc. Els coneguts com a rectors obrers, en el sentit que d’eixa paraula fan en el meu poble, i no amb el significat de “curas obreros” dedicats a la cosa social a què em vaig referir en altres articles. Sembla que molts es van prendre seriosament i ad pedem litterae les paraules evangèliques de “Tu es Petrus, et super hanc petram aedificabo ecclesiam meam”, és a dir, “Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meua Església” (Mt 16:18). I es van posar mans a l’obra. Però uns altres van considerar que la faena d’obrers no era missió seua. I per a construir, no cal dir-ho, calen diners.

Imagine que a la gent del clero més gran els sonarà FOICA: un banc que tenia la seu al carrer de les Comèdies al capdavant del qual hi havia don Vicente Ferrando. Segur que als preveres que s’han ordenat aquests últims anys eixos noms no els sonen de res. Navegue per Internet i m’apareix una joia arqueològica per si de cas algú està interessat a esbrinar les martingales d’aquell banc eclesiàstic. No obstant això, l’objectiu inicial de FOICA era que la “gent d’església” hi deixara els seus diners i estalvis, i amb eixe fons poder fer préstecs sense interessos, imagine que només a rectors amb necessitat de liquiditat per a fer front a construccions eclesiàstiques. Els implicats a “construir” immobles eclesiàstics assistien a una reunió mensual a l’arquebisbat, on es feia un seguiment d’aquell “negoci” -ja no era oci- al mateix temps que les dues parts entonaven la coneguda antífona Damus tibi ut des nobis, és a dir “Et donem perquè ens dones”. Hui en dia crec que el responsable visible dels diners de l’església valentina a l’arquebisbat és l’ecònom.

A finals dels anys seixanta vaig veure com el rector del meu poble aconseguia que l’altar major de l’església deixara de ser de rajoles vulgars per a fer-lo de marbre de Carrara; el següent, cansat de l’harmònium medieval, va fer instal·lar un orgue de tubs que no vaig sentir tocar mai. Mαταιότης ματαιοτήτων τα πάντα ματαιότης, és a dir, “Vanitat i més vanitat, tot és efímer, tot és en va” (Ec 1:2). A finals dels setanta va aparéixer un d’eixos rectors ‘obrers’ que estan ben mirats per les autoritats arquebisbals, va enderrocar l’antiga casa abadia i els locals adjacents i hi va alçar un nou edifici: la veritat siga dita, a vegades algun rector s’ha d’agafar la mampresa de fer eixes coses. Com diria Shakespeare en boca de mestre Shallow: “Senyor, les coses que hem vist!”

Bé. Tornem al pagament d’aquell exèrcit de treballadors de l’època gloriosa del seminari de Montcada. Qui els pagava? No ho he pogut esbrinar. Imagine que els professors seglars externs del seminari menor, molts dels quals venien de València, deien rebre els sous estipulats i que no anirien a fer les classes per amor a l’art. Crec que l’estat hi devia aportar una quantitat per al sosteniment del conjunt del seminari, ja que no solament es devia sufragar amb els diners de les tómboles de l’arquebisbe Olaechea. Però, qui pagava realment tot aquell exèrcit d’educadors, professors, pares espirituals, personal administratiu, netejadores, cuineres, jardiners, personal de manteniment i altres, perquè aquella maquinària funcionara perfectament engreixada? No ho sé.

Tanque els ulls i imagine que a l’Arquebisbat de València, on vaig entrar per última vegada fa més de cinquanta anys, hi deu haver un departament amb molts assessors per tal que l’engranatge econòmic funcione sense sorpreses. Entre a la nova pàgina web d’archivalencia.org on llig:

“Els sacerdots de la diòcesi de València cobren el salari mínim interprofessional. A aquesta xifra caldria sumar els complements d’antiguitat i tindre en compte que s’abonen dues pagues extres anuals. En conseqüència, cotitzen pel salari mínim i quan es jubilen perceben la pensió mínima establida en la Seguretat Social”. Aquesta informació és molt aclaridora per si de cas algú pensa que els preveres naden en un mar d’abundància. Si n’hi ha algun que viu folgadament, no és pel salari oficial que rep.

Més aclariments. La diòcesi valentina no es beneficia de cap assignació del pressupost general de l’estat ni de la Generalitat Valenciana. És clar que tot el món entendrà que es necessiten uns determinats recursos econòmics per tal que l’Església complisca la tasca evangelitzadora que té encomanada, ja que per molts fidels que resen amb fervor cada dia de l’any, els calaixos de les almoines parroquials no estan mai replets de bitllets i monedes: amb eixe dineral no es trau ni per a comprar la cera de les celebracions. Fan falta molts diners que, desgraciadament, no cauen del cel.

La superestructura eclesiàstica necessita temples, ermitoris, capelles, sales parroquials per a cursets, xarrades i catequesi, sacerdots als quals cal sostenir, un seminari menor a Xàtiva, un de major a Montcada, atenció religiosa en hospitals i presons, cases sacerdotals per a sacerdots malalts o jubilats, el bon estat de campanars i campanes… què sé jo! Ah, i sense oblidar el manteniment del quarter general i retribució dels seus oficials: la seu de l’arquebisbat amb el seu palau.

I donem gràcies a Déu que, encara que la societat actual és cada vegada més adepta a la doctrina del laïcisme —a la cúria romana li fa ois de sentir la paraula—, gràcies a l’acord signat entre l’estat espanyol i la Santa Seu, l’Església rep, des del 2007, el 0,7% de l’IRPF dels ciutadans que voluntàriament marquen la casella de l’Església en la declaració de la Renda.

Els diners que rep la Conferència Episcopal procedent d’aquesta X els reparteix solidàriament entre les seixanta-nou diòcesis espanyoles. Ja em diran vostés a quin desficaci de diners tocaran!

“La Diòcesi Valentina, per a l’exercici 2020, ha cobert tan sols el 26,28% de les seues despeses amb els diners rebuts per la via de la X de la declaració de la renda. La resta de les despeses, el 73,72%, han eixit dels donatius, col·lectes, arrendaments i altres xicotetes activitats econòmiques”.

Per a acabar-ho d’arreglar, ara caldrà un esforç econòmic addicional per a indemnitzar les víctimes de casos de pederàstia dels ministres de l’Església durant dècades, això suposant que les diòcesis no es facen arrere i, finalment, vulguen col·laborar en les comissions que es creen a aclarir els casos d’abusos a menors.

Personalment, no tinc cap dubte que amb la seua labor, l’Església contribueix a fer una societat més justa i aporta el seu granet d’arena (Mans Unides, Cáritas, Dómund, etc.) on la mà de l’estat no arriba. Però que Déu ens trobe sagramentats si els ciutadans arriben a saber que un tant per cent la X de la renda a favor de l’Església és per a rescabalar les relliscades d’un xicotet nombre de clergues. Perquè aleshores les parròquies hauran d’obrir oficines en hores extraordinàries per tal d’estalviar a l’arquebisbat l’oprobi i la cua que es puga formar des de les seues portes fins a l’Estació del Nord, amb creients que demanen la inscripció en el llibre d’apòstates i el certificat corresponent.

The post Els diners de l’Església valentina appeared first on VilaWeb.