Per: Beatriz Calabuig Molinero

Amb l’aparició d’Internet, la societat gira al voltant de les xarxes socials, on compartim les nostres vides, vídeos, fotografies, música, etc. Això ha significat un avanç per a la pirateria, perquè funciona amb més rapidesa i té més facilitat per a generar les còpies. El cim de la pirateria de música, vídeos i altres continguts es troba en YouTube, on qualsevol individu pot difondre material des del seu propi canal amb la possibilitat de ser vist per persones de molts països de tot el món, fomentant, d’aquesta manera, la imitació i actes que atempten contra els drets de propietat intel·lectual.

Davant això, YouTube ofereix, d’una banda, l’eina de Content ID, la qual permet de gestionar el material mitjançant la comparació de l’original i les diferents còpies que poden existir. Localitzades les còpies, el titular dels drets d’autor podrà triar entre bloquejar el contingut; afegir-li publicitat, amb els guanys que aquesta genere; o monitorar-lo. No obstant això, per a accedir a aquest instrument cal que s’autoritze el segell utilitzat, autorització que dependrà de les exigències que requereix cada tipus de canal.

D’altra banda, hi ha la possibilitat de presentar una reclamació contra una còpia concreta. El reclamant haurà de justificar el dret d’autor que ostenta i així, acreditada la pirateria, s’inhabilitarà el material i es notificarà a l’infractor. No obstant això, el que demostra la realitat i l’experiència és que aquests dos mitjans no són tan eficients com es pretén, perquè la còpia es troba en constant augment.

Una vegada s’han aconseguit resultats fruit d’una d’aquestes dues eines, només cal interposar demanda declarativa de vulneració de drets de propietat intel·lectual i competència deslleial, amb la finalitat d’obtenir una indemnització pels danys i perjudicis. Evidentment, la demanda es dirigirà contra l’autor de l’acte il·lícit, però el dubte resideix en si YouTube ostenta algun tipus de responsabilitat en aquest assumpte.

Doncs bé, la jurisprudència del Tribunal de la Unió Europea ha reiterat en diferents sentències que no hi ha cap responsabilitat per part YouTube envers el contingut que difonen els seus usuaris. Entén que es tracta d’un prestador intermediari de serveis, cosa que l’eximeix d’haver de vigilar o filtrar activament els vídeos que distribuïsquen els subscriptors.

La doctrina espanyola s’ajusta a aquesta jurisprudència, afegint que no serà responsable sempre que no hi haja coneixement efectiu de l’activitat il·lícita. La llei espanyola pren un concepte restringit respecte del terme “coneixement efectiu”, que l’ha de declarar un òrgan competent, per la qual cosa haurà d’acreditar-se detalladament.

En definitiva, YouTube no té responsabilitat sobre les còpies que es distribueixen a la plataforma, a pesar que, des del meu punt de vista, coneix aquest fet pràcticament des que va començar a desenvolupar-se. Si no fóra així, no hauria creat dues eines destinades a pal·liar la pirateria. I cal afegir que la còpia continua tenint lloc en aquesta plataforma a gran escala mentre segueix lucrant-se amb els beneficis que generen les còpies.