Em crida l’atenció que cada vegada hi haja més esdeveniments a celebrar. Nosaltres, per tradició, venim d’un llarg, però auster, santoral que no era més que la programació d’un recordatori de la tradició cristiana i amb això anava que xutava: intel·ligible, senzill i u sabia a què atendre’s perquè, a més, es duia una concordança amb les estacions, cosa que sempre és d’agrair. Després, vingué l’adjudicació a determinats dies d’altres assumptes més profans: el dia de la Pau, el del Medi Ambient, el dia del Xiquet, el dia de la Dona, el de la Solidaritat Humana, el dia de l’Arbre, etcètera, etcètera; que encara tenien un passe.

Més tard, aparegué el dia de la Poesia, el de la Filosofia, o el de la Llengua Materna, que dit així sembla prou innocent, però que era un símptoma inequívoc que la cosa començava a embrutar-se. I ara, a poc a poc, ja es commemoren coses que ondulen entre el patetisme i la jocositat com el dia Mundial de l’Erradicació de la Pobresa, el dia de l’Estadística o el dia Mundial de Llavar-se les Mans, que semblaria una broma si no es conegueren les implicacions últimes d’aquest acte.

Però ja posats, també se celebra el dia Mundial sense Tabac, el dia de l’Excusat (19 de novembre, per si els sorgeixen dubtes) i, el més ambiciós de tots: el dia de la Felicitat. Com es pot ser -em pregunte- mitjanament feliç festejant aquesta allau de propòsits?

No ho sé, però em fa l’efecte que sobretot ix gratis plantejar aquest simulacre de Consciència Mundial. M’imagine al funcionari encarregat d’aquests afers assegut ja tard sota la llum cansada d’un flexo al despatx de qualsevol ministeri internacional, amb els dits prement-se el cabell, pensant: a veure… què més podríem celebrar? Què més podrien fer? El dia de la caiguda de les fulles? Massa fugaç i complicat d’agermanar entre els dos hemisferis! El dia dels esvarons?, dramàtic! El dia de la imbecil·litat? Ocuparia massa dies al calendari per a fer-se com cal! Caram, que complicat! I així, fins a arribar a presentar propostes com les anteriors que després els estadistes podran presentar com a fruit del seu desvetlament.

O siga, que posats a ser celebradors per naturalesa, ara que la majoria dels sants ja estan jubilats, quasi que paga la pena d’apostar per abandonar-se al mercantilisme de Sant Valentí i no seguir aquella caterva de propòsits inspirats en la vanaglòria i la frivolitat dels dirigents mundials una vegada han donat el vistiplau a les ocurrències d’aquell funcionari de cabells enredrats. A pesar que els peluixos, les roses i els corets tan rojos com el rubor d’unes galtes siguen infinitament menys efectius que les autèntiques fletxes de Cupido, a qui hom haurà d’estar-li eternament agraït quan una li travessa el cor.

The post Enamorats appeared first on VilaWeb.