Els familiars dels deportats valencians esperen, des de 2018, l’estrena definitiva del projecte ací. Són molts anys d’endarreriment perquè no hi ha hagut una clara política memorialista a l’hora de valorar aquells aspectes que cal recuperar. Es tracta de «voluntats polítiques i de projectes memorialistes», expressa Joan Josep Torró Martínez educador social de l’Ajuntament d’Ontinyent i ex-membre de la Comissió per a la Recuperació de la Memòria Democràtica municipal d’Ontinyent. L’aprovació de la Llei de Memòria Democràtica i per la Convivència de la Comunitat Valenciana el 2017 vol complir amb la Declaració Universal de Drets Humans i amb el que s’estableix en el dret internacional: veritat, justícia, reparació i memòria com a garantia de no repetició. Aquest marc legal permet de dur endavant les polítiques públiques, però si no hi ha un projecte i voluntat política «no hi ha res a fer», matisa Joan J. Torró.

Per a l’educador social cal incidir en aspectes educatius i formatius perquè poca gent a tot l’estat coneix de les nou mil tres-centes persones espanyoles que van passar per camps de concentració nazis, de les quals més de sis-centes foren originàries del País Valencià. La majoria dels valencians deportats foren reclosos a Mauthausen i al subcamp de Gusen: l’últim supervivent fou l’alcoià Paco Aura que morí el novembre de 2008. Aquests cudols de la memòria permeten de situar cada poble «en el lloc que toca» respecte del discurs de la memòria democràtica. No sols en l’àmbit local, comarcal i de la resta de l’estat, sinó també en l’àmbit internacional és el que proporciona aquesta iniciativa, així ho reivindiquen des de l’Associació Memorial Democràtic de la Vall d’Albaida.

El projecte d’instal·lar les Stolpersteine al País Valencià es va iniciar a Ontinyent el 2018 de forma independent, però posteriorment la Generalitat va encetar un altre projecte anomenat Construint Memòria per a estendre aquesta idea arreu, assegurant que tots els deportats valencians tindrien una rajola nominativa —diferent de les llambordes alemanyes— per lliurar-les als municipis que ho sol·licitaren. Per a l’investigador Guillem Llin cal fer una crítica al govern de Ximo Puig, ja que els valencians van patir la deportació com qualsevol altre i «d’igual manera s’ha de recordar». No troba sentit al fet que els valencians vulguen «fer-se notar». Aquesta iniciativa i el fet que per coincidir la visita de Gunter Demnig amb la campanya electoral de 2019 van provocar l’endarreriment del projecte. VilaWeb Ontinyent va fer reviscolar el projecte previst per a la instal·lació el 6 d’abril del 2021, però la pandèmia ha desbaratat la cita. La Comissió per a la Recuperació de la Memòria Democràtica municipal d’Ontinyent assegura que qrq es tracta de qüestions «únicament conjunturals» i han représ el contacte—quasi tres anys després—tal com ha confirmat Sayo Gandia, cap de la Comissió i regidora per La Vall ens Uneix.

La idea de Demnig és que aquestes «pedres de topada» amb la cara exterior metàl·lica, i amb les dades de les víctimes siguen un recordatori permanent d’aquesta barbàrie. Per a l’artista és important que estiguen gravades a mà, ja que, amb cada lletra gravada amb el martell les paraules «adquireixen nous significats». Assassinat i mort no són sols paraules, sinó «alguna cosa real que tens en la teua mà». Les pedres de la memòria es col·loquen davant del lloc de residència o en llocs representatius en la vida de les persones deportades i víctimes dels camps d’extermini nazis.

A més, en el cas d’Ontinyent, adoptar aquest projecte de caràcter internacional té doblement significat perquè es recuperarà la memòria de Madrich Berliner Luftig, xiqueta nascuda a Ontinyent i filla d’una de  les «mamàs belgues» i d’un brigadista internacional. Investigacions recents per Joan J. Torró Martínez han permés de descobrir que nasqué a la finca del Pinatar d’Ontinyent el 1938 i que es va morir a Auschwitz-Birkenau a quatre anys. Les altres sis pedres sol·licitades corresponen a Rafael Donat, Vicente Gandia, José M. Martí, Vicente Sais, Francisco Santamaría, Rafael Torró, i Gonzalo Ureña, aquest últim fou el primer valencià a morir a Mauthausen-Gusen.

Sembla que a poc a poc està arribant-se a certa maduresa política i democràtica «malgrat que bufen vents que no són gens bons», puntualitza Joan J. Torró. El feixisme és l’única opció política en què la seua «finalitat última implica aniquilar totes —totes— les altres corrents de pensament», expressa Guillem Llin investigador en memòria democràtica de la Vall d’Albaida. Les Stolpersteine són, per tant, una forma de recordar, discretament, que hi va haver conciutadans que van patir la bestiesa del feixisme. Ja ho diu la dita popular «mentre se’n recorden d’u, no mor del tot»; per a les famílies de les víctimes és una reconeixença al seu llegat infortunat que suposa una complaença de veure, en certa manera, la solidaritat de la gent.

La idea d’instal·lar el monument descentralitzat més gran del món al País Valencià és recalcar que els drets humans i la democràcia són assumpte de tots, ja que, com deia Joan Fuster, «hi ha tants “sords” a la falta de llibertat, que s’encauen en la submissió i en la inèrcia pacient». Per a Vicent Revert, de la Comissió per a la Recuperació de la memòria Democràtica municipal d’Ontinyent, sens dubte aquesta iniciativa servirà per a combatre aquesta «sordesa nacional».

The post Ensopegar amb la memòria històrica appeared first on VilaWeb.