Erosió

  • «Els mots segueixen cicles talment com els geològics: d’una planura s’eleva una serralada o un volcà ardent que brollarà impulsat per forces tectòniques.»

Pere Brincs
20.10.2018 - 22:05
VilaWeb

Les paraules es desgasten, com les muntanyes que queden exposades a les inclemències de l’atmosfera. No hi ha idees sense paraules, com no hi ha muntanyes sense pedres. Els mots segueixen cicles talment com els geològics: d’una planura s’eleva una serralada o un volcà ardent que brollarà impulsat per forces tectòniques. El temps fa que un tossal recent, aquella costera que començà a elevar-se, esdevinga un abrupte massís ple de racons i cimeres que s’aixequen per damunt dels núvols com la punta d’un arpó que esgarra la pell de l’animal.

A les paraules, en tota l’extensa abstracció, els arriba la plenitud quan són pronunciades per moltes veus alhora, quan es reinventen per tal d’anomenar una quimera amb l’intent de donar-li sentit. És un moment en què el plugim que acosten els vents benefactors estova la terra, remulla les llavors i fa nàixer una gespa fina que s’estén per tot arreu posant també un color que fins aquell moment no hi era. El mateix succeeix amb les paraules que canvien el color de les èpoques segons agafen o donen la tonalitat de les circumstàncies que les envolten, com les pedres poroses amb capacitat d’absorbir i regalimar la humitat alhora.

Hi ha paraules que, circumstancialment, estaran de moda, els diaris les duran impreses i repetides. Amuntegades, com turons, s’insistirà amb elles, i es pronunciaran en converses i en discursos als cantons i les places. I serà, aleshores, quan aquestes paraules comencen a acumular sobre la seua superfície, sediments i sediments de significats, en un encreuament de sinònims i eufemismes fins a formar un paisatge que semblarà diferent però que és el mateix de sempre.

Seguint la naturalitat, totes les pluges i les glaçades se sumaran per a tornar a convertir les muntanyes en pols que acabarà transportada per uns núvols rojos fins convertir-la en el llim oceànic o en la vora sorrenca d’una riera. Algú passarà la pàgina del diari i llegirà les velles paraules esmicolades en traços, ara sense sentit, completament erosionades. O se sentiran els mateixos bocins ressonant amb una veu que ix d’una televisió o una ràdio. I, al mateix temps, s’obriran clevills al fons marí on les paraules seran transportades, mortes i mancades de sentit. Aleshores, els papers arrugats volaran esmaperduts, enrotllats en espirals d’aire brut d’un vent que es caragola.

Haurà de passar un temps quasi etern perquè les despulles de la pols tornen a refondre’s entre l’ardent mantell i es reinventen pensaments que foren flamants proclames defeses ja temps enrere. Potser, més endavant, seguint el cicle, els mateixos mots convertits de bell nou en lava solidificada es tornaran a sentir, a escriure, començant la construcció d’un con desèrtic sobre la mar, amb l’oblit inherent d’haver sigut emprades abans. Passarà, doncs, que hom voldrà llegir, o sentir, com a noves, paraules que ja han sigut desgastades i repastades. Malgrat els titulars, les lletres parpellejants i elèctriques o les veus competents, tot és vell fins que s’oblida, fins que el solatge torna a emergir, de bell nou, i recomençar la serralada.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any