S’ha evidenciat que tampoc no es pot beure cervesa, café ni altres líquids amb la màscara calada, situació que ha deixat a les venerades terrasses imatges de molts usuaris duent-la penjant tan sols d’una orella -com si sí, però no- per a poder fumar i parlar sense la molèstia de cap barrera antimicrobiana, com uns cirurgians esgotats que recuperen l’esma després d’hores al quiròfan.

Per cert, un altre aspecte que ha evidenciat l’epidèmia és la importància dels bars en la vida de moltes i moltes persones, per damunt de qualsevol culte religiós si, a més, atenem al nombre d’hores dedicades pels mitjans de comunicació a la incògnita sostinguda de com i quan s’obririen o tancarien. Si som un país de sacrificats cambrers de temporada, deu ser per la demanda que hi ha d’aquest servei o perquè encara hi ha professions que donen menys, dic jo.

Però continuant amb el que déiem al principi, qualsevol de les situacions esmentades es pot entendre com la repetició de dues úniques possibilitats: dur o no dur màscara i, per tant, es tractaria d’una variable discreta, perquè al capdavall es pot numerar: posada, llevada. Però també és cert que, abans que res caldria detenir-se un segons a esbrinar si el fet que analitzem és un fet aleatori i que, per tant, depén de l’atzar o, per contra, depén d’una causa -diguem- de força major. Aleshores, si es tracta d’un precepte que s’ha de complir, la nostra teoria se’n va a fer punyetes.

Però, malgrat que aquesta hipòtesi no puga seguir cap patró matemàtic, continue pensant -emparant-me ara en la intuïció- que hi ha dos tipus de persones: les que duen màscara i les que no, a pesar de les condicions personals o de contingència. Perquè, ben mirat, la nostra vida sol discórrer entre una dualitat rutinària que ens passa desapercebuda però que pot explicar moltes conductes i que segurament ve del lligam que ens uneix a la sístole i diàstole, a la nit i al dia, al ser o al  no ser. Ha sigut, potser, aquell eco binari, màscara o no màscara, el que també ha impregnat des del principi la vaga divagació en què s’ha convertit aquest escrit.

Potser, un altre motiu és que tinc el cap buit. Des que va començar l’estat d’alarma, fa mesos que no he llegit ni una sola línia per voluntat pròpia, simplement per llegir. Em fa l’efecte que els llibres em miren de gaidó, com diu un amic meu. Voldria pensar que és la manifestació de la sensibilitat subversiva que expel·lisc contra la martellejant recomanació de tindre el temps ocupat. Jo he procurat, doncs, estar tan ociós com fóra possible, cosa que tampoc no m’ha sigut difícil d’acomplir al peu de la lletra.

Atendre, sí que ho he fet, com a un bon ciutadà que segueix els informes diaris de guerra, les compareixences del director del Centre de Coordinació i Emergències encara que m’ha suposat tota una feinada de descodificació. He anat seguint, sobretot, com aquest home ha anat envellint fins a quedar-se tan sols amb els formidables canells peluts i les celles rebels d’un vell llop de mar. Quantes vegades l’he imaginat lluny de tant d’embroll, recolzat amb els colzes sobre la barana del vaixell, entre les volutes de fum danés eixint d’una pipa model billard, mirant el blau del mar, calmós.

Però aquestes tragèdies sobtades tenen el seu punt de complicació èpica i és, potser, on el personal deixa caure els muscles i que vinga el que Déu vulga. Si al principi les màscares eren innecessàries, després passaren a ser inexistents i més endavant són obligació: higièniques, quirúrgiques, artesanals o de la NASA, com siga. Amb aquests arguments no hi ha ciència que valga, ni percepció real del risc si no es viu dins d’una trinxera. És que… no hi ha mans!

The post És que… appeared first on VilaWeb.