Els pardalets preparen el plomatge esponjant-lo amb el bec, segurament fan un repàs mental de la lliçó pràctica que els espera. És com si els progenitors instruïren les cries sobre com afrontar la primera aventura de vida. Els faran enfortir els músculs i agafar la destresa necessària per a travessar els cels alliçonant-los amb un parrupeig quasi imperceptible. Els infants estan ben atents perquè deuen intuir que és una cosa important i que els va la vida a saber escriure una odissea particular.

De sobte, atenent segurament un senyal imperceptible per a l’oïda humana, totes les aus s’aixequen en un revol perfecte d’equidistàncies i evolucions acrobàtiques en conjunt que les retorna on estaven posades. A aquesta, li seguiran altres provatures de semblant estil, i, a poc a poc, la bandada anirà desfent-se en bocins, com si cada instructor tinguera assignat un nombre determinat d’aprenents.

Aquestes observacions coincideixen amb la lectura de El sonido de la Naturaleza, de Carlos de Hita. El llibre és un seguit de descripcions paisatgístiques que prenen com a base els sorolls i els sons que se succeeixen als camps, a les serres, les marjals, els boscos, o els bassals seguint la sagrada cadència de les estacions. Poques són les vegades que es poden trobar descripcions tan i tan meticuloses, fresques, íntimes, i ho són per la trentena llarga d’anys que l’autor du confeccionant el mapa sonor d’innumerables llocs. Cap adjectiu no és triat a l’atzar, cap verb s’esmenta en va sinó que serveixen com a finestra per a endinsar-se amb tots els sentits en cadascun dels hàbitats presentats.

Les estacions. Estiu, tardor, hivern i primavera. Tan poc rellevants per aquesta vida nostra quan consentim de viure permanentment en un equador artificial. Sovint les estacions es queden buides de la bellesa primigènia, han perdut el sentit de continuïtat i, d’ací a poc, caldrà agenollar-se per a redescobrir tota la glòria d’aquesta música. És un tòpic sobre el qual es parla, potser massa, però els humans ens hem revelat tan egocèntrics que hem diluït totes les estacions en una única i contínua temporada, ja que el nostre poder de persuasió és tan gran que en creiem els nostres propis miratges.

A l’epíleg, de Hita fa referència al llibre de Raquel Carson publicat l’any seixanta-dos, La primavera silenciosa. D’això ja fa molt de temps, més de mig segle, i diu l’escriptor que el pronòstic que es vaticinava aleshores es compleix. Escriu: “En Europa, per exemple, entre un terç i la meitat de les poblacions silvestres han desaparegut. Els camps es buiden. De cada quatre guatlles que xiulaven fa anys, ara ja tan sols en queden dues; han callat quatre de cada deu oronetes, una de cada tres calàndries. Els frescos boscos de muntanya sonen a xitxarres, a planura. En ells, un terç dels cucuts han emmudit. Moltes de les abans marjals a penes arriben a la mida d’un toll. Tan sols els deserts creixen”. Desitjaria, doncs, que a l’escola de les oronetes els ensenyen també aquesta lliçó perquè pogueren de seguir volant després del silenci que ens espera.

The post Escola d’oronetes appeared first on VilaWeb.