Al porta-ampolles encara hi ha una bossa de xocolatines que, en una ocasió que volia acontentar un caprici de dolç, vaig comprovar que estava buit, però, això no obstant, la conserve perquè decora. A pesar d’aquesta desolació, la puresa dels prestatges, que estan com una patena, és suficient per a apaivagar la sensació de precarietat que impregna la meua economia domèstica. Ben mirat, tampoc és una cosa que em preocupe en excés. En el fons, tinc una impressió d’abundància, tot i que cada vegada que òbric la porta de la nevera, la llum m’encegue quan es reflecteix, diàfana, sense trobar cap obstacle. Si es pot dir així, encara em sobren algunes coses i, de fet, al primer calaix del congelador només tinc activa una de les dues glaçoneres, l’altra és buida, sense omplir d’aigua, perquè tampoc no em cal fabricar més gel del que utilitze per mòdic que resulte fer-ho.

Tornant a l’alvocat, he de dir que el nom d’aquesta fruita sempre m’ha desconcertat. Indefectiblement, el relacione amb el mot advocat. Només hi canvia una lletra i ho fa amb tanta discreció que la verda pell d’amfibi de l’alvocat es trabuca amb la toga de l’advocat. Tampoc no sé d’on deu vindre aquesta semblança, perquè fruita i lletrat no es pareixen en res: la primera té alguna cosa d’exòtic i suculent alhora, mentre que el segon mot suggereix quelcom de més ranci i indigest. No és que conega massa el món de la jurisprudència -més aïna, la desconec per complet- però professions com la d’advocat, notari, registrador, gestor, o empleat de banca em suggereixen una afecció excessiva al paper engroguit i a la pols estantissa. 

Sense anar més lluny, la setmana passada vaig haver d’anar al banc i vaig tindre aquesta mateixa sensació encara que de papers, ara, en veus pocs. Havia reparat en el cobrament d’una subscripció fantasma que va aparéixer en l’extracte del compte quan el consultava des de casa per veure si li podia comprar uns companys al mig alvocat que tinc en adopció i així s’espavilava. Allí em van dir que, efectivament, els constava una liquidació a una empresa que operava a través d’Internet, de la qual jo no havia sentit a parlar mai. L’empleat em digué que aquestes coses passaven sovint, que els usuaris de vegades cliquem sobre allò que no hem de clicar i activem, imbuïts per un tràngol hipnòtic-amnèsic, pagaments i subscripcions que després el banc no ens pot tornar així com així. 

És clar! L’oficinista em va dir que per a recuperar els diners calia seguir un escrupolós protocol de demanda i ordenà alguns impresos sobre la taula. Amb to confessional afirmà que, per a ells, tenien la mateixa importància un cèntim, deu euros o un milió cent cinquanta-dos mil. Aquesta afirmació em va resultar força grollera, però després de meditar-la, aprofitant que l’home teclejava l’expedient al seu teclat, vaig concloure que tenia raó. Per a l’entitat que ell representava i, fins i tot, per a l’empresa que cobrava subscripcions simulades, acumular abnegadament cèntims i més cèntims era la millor forma de progressar i proporcionar l’enyorada sensació d’eternitat que busquen els executius. Aleshores, li vaig comentar que em sabia greu per l’empresa estafadora. Amb les molèsties que s’havien pres, amb mi s’havien equivocat un poquet, ja que d’haver sigut més precisos, hagueren pogut treure més resquit que el que jo els podia proporcionar. 

-Mire -li vaig dir mentre ell continuava escrivint, fervorós-, quasi que no em tornen els diners que m’han rapinyat. Em sap greu que aquests senyors ara s’enduguen un desengany quan ja es deuen haver fet la il·lusió d’haver ingressat aquella poquesa.

-Home, haver-ho dit abans! -va dir ell- Ara ja tinc l’expedient començat- i va allargar l’última síl·laba de la darrera paraula fent una tonadeta que no podia dissimular la complaença.

-Perdone, vosté. No era la meua intenció donar-li més faena. Deixe-ho córrer. Quasi que s’ingressa vosté també la mateixa quantitat i, així, tots contents. Li sembla bé?

-Fet -va dir ell- i s’aixecà ipso facto apropant-me la seua mà per a estrényer la meua.

-Recorde la quarantena, sant home! -li vaig dir alarmat quan el vaig veure tan decidit.

-Disculpe, disculpe sr. Brincs és que no cada dia ens visita un client com vosté.

Vaig eixir d’aquell frigorífic de diners invisibles amb el ferm propòsit de, quan arribara a casa, agafar un test i sembrar el dur pinyol de l’alvocat que tinc a la nevera. Per les coses bones paga la pena invertir temps i, així, estic segur que, en pocs anys, l’arbre em donarà una bona ombra on ajeure’m i rascar-me, tranquil, la panxa.

The post Estalvis appeared first on VilaWeb.