D’aquells tres mesos, el que se’m va quedar més gravat va ser el fred del campament i una pneumònia que a punt va estar d’impedir-me de jurar bandera. També vaig aprendre fins a la peça més ínfima del cetme (fusell lleuger d’assalt) i sobretot a marcar el pas, a fer interminables formacions, a posar-me ferm, a ajuntar els talons fent-los sonar, a colpejar-me els costats amb les mans obertes i a cridar fort i clar: “A la orden de usted, mi _________ (el que fóra)” cada vegada que em trobava amb algú amb galons. Després em van destinar al Regiment d’Infanteria Mecanitzada Wad-Ras 55, una de les moltes casernes de la Divisió Cuirassada Brunete a la carretera d’Extremadura a Madrid.

De març a juny em vaig familiaritzar amb les martingales de la milícia i el seu argot casernari: l’argot sempre resulta atractiu per a un lingüista perquè, en referir-se a un grup tancat, a les casernes té el caldo de cultiu idoni per a desenvolupar-se i fer eclosió. Hui és un món perdut que només perviu en el record d’aquells que, molts al seu pesar, vam omplir les files d’aquell exèrcit no professional que hi havia a la mort de Franco, quan començàvem a lletrejar la paraula “democràcia”.

Arribades les primeres eleccions de 1977, la meua companyia estava aquarterada, sense permisos per cap motiu, en previsió d’alguna pertorbació de l’ordre en aquells temps fràgils després de la mort del dictador —el seu testament i imatge estava ben visible en totes les dependències oficials— i l’aprovació en referèndum, un any després, de la Llei de Reforma Política. L’eventualitat d’un vendaval turbulent en tals circumstàncies no es descartava.

Aquell 15 de juny, subfusell en ristre, vaig engolir garita amb la vista molt atenta, davant de la improbable aparició de l’enemic que finalment no va fer acte de presència per enlloc. El general de la divisió era Jaime Miláns del Bosch i Ussía. Tocava aprendre no sols el nombre de puntes de les estreles dels caps sinó també els noms i cognoms de tots els capitostos de la teua arma en actiu, des dels sergents fins al rei. Per això, uns anys més tard, em sonava familiar el nom del general Miláns del Bosch.

La unitat on estava destinat comptava amb carros de combat moderns i sofisticats: l’AMX-30 era la joia de la corona i, encara que de patent francesa, ens deien que ja es fabricava a Sevilla. Els manuals de funcionament venien en anglés i heus ací que un alferes de complement de la meua companyia va voler demostrar al comandant l’elevada preparació de la segona companyia de carros amb la meua traducció del manual de funcionament del ditxós tanc blindat. Parèntesi: en aquella mili —ja ho han explicat milers de vegades els que la van fer— la cosa més intel·ligent era passar desapercebut i oblidar-se de tot el que s’havia aprés amb anterioritat.

Si eres mestre d’escola, et podien encomanar la noble tasca de pal·liar l’analfabetisme patri ensenyant a llegir i escriure, qui no sabia, en l’horari d’Extensió Cultural; però si tenies la desgràcia de ser llicenciat en alguna branca del coneixement o alguna altra carrera superior —cosa que passava en el primer reemplaçament de cada any—, llavors ja s’encarregaria algun sergent chusquero de torn de tocar de peus a terra i tractar-te, com a mínim, de patir empanada mental. Jo pensava que, per la meua aportació (des)interessada, em donarien almenys un mes de permís, o que em traslladarien al Regiment d’Infanteria Vizcaya 21 d’Alcoi com havia sol·licitat en ascendir a caporal primer. No va passar res d’això, i prompte em vaig adonar que si volia gaudir d’algun permís, havia de fer la carrera militar: estudiar per al meu lloc de tirador de projectils i arribar a cap de carro de combat després de superar els exàmens corresponents.

Aquell 15 de juny, el general Miláns del Bosch no va tindre oportunitat de veure com es movien els tancs pels carrers; hauria d’esperar uns anys fins que se li va presentar l’ocasió un 23-F, quan estava al comandament de la III Regió Militar amb seu a València. L’orde de moure els tancs als carrers també va arribar a Alcoi: jo mateix vaig veure pels badalls d’una persiana de ma casa una tanqueta avariada a la carretera de València aquella inoblidable nit de bans en totes les emissores de ràdio.

El forn no estava per a rosques després de la mort de Franco; tot estava per escriure en aquella Transició i es respirava por en l’ambient: consells de guerra, els continus assassinats d’ETA, l’aparició de Santiago Carrillo amb perruca, el PC acabat de legalitzar, la cúpula reticent de l’exèrcit, l’extrema dreta, la dreta de tota la vida, les preautonomies, la matança d’Atocha, el desconeixement de l’essència de la democràcia, la repressió, els Seat sis-cents amb la propaganda electoral, els acords de La Internacional pel carrer, l’al·luvió de partits polítics nous, els mítings, la censura en tot, els segrestos, els còctels Molotov, etc.

Espanya, a punt d’encetar un camí cap al desconegut, estava literalment empaperada de cartells electorals de tots els colors, i Adolfo Suárez, reconeguem-ho, tenia un encant irresistible, el gest estudiat d’un artista cinematogràfic en potència, molt fotogènic i amb aire de seguretat, la qual cosa era molt important per a transmetre confiança en aquells moments. Fins i tot el rei Juan Carlos s’havia fixat en ell. Els meus pares li van votar, però jo vaig votar a Tierno Galván: era el que em dictava el cor o el cap, no ho recorde bé.

En aquells temps ens casàvem més jóvens, i a ningú no se li ocorria no fer-ho per l’altar; i ni de bon tros anar-te’n a viure amb la teua parella una temporada de prova. El divorci era pecat, però pecat mortal. Teníem la revista Interviu i el destape estava a l’orde del dia. No hi havia tanta desocupació, i ja no feia falta anar a Perpinyà a veure L’últim tango de Bernardo Bertoluci amb Marlon Brando i Maria Schneider. Quan vaig acabar la mili, ni jo mateix no reconeixia el meu país: fins i tot vaig poder veure a Madrid el film rus El Cuirassat Potemkin.

A finals d’aquell any 1977, quan les Lleis del Movimiento entraven en hibernació i no es parlava d’una altra cosa que dels Pactes de la Moncloa, em va tocar de participar en unes maniobres a la Manxa amb deu mil soldats més i no sé quants milers de vehicles cuirassats. La peça orquestrada es deia “Operación Podenco”, i seu director titular era el general Miláns del Bosch. Per allà van aparéixer a veure la posada en escena, entre més, el rei i el ministre de Defensa, el tinent general Gutiérrez Mellado.

Quan mire arrere reconec que hem avançat molt en aquests quaranta-cinc anys d’aprenentatge permanent de la democràcia. Curiosament, hem passat també de presos polítics a polítics presos (el joc de paraules no és meu; és de Luz Sánchez-Mellado). És cert que la il·lusió i l’esperança sovint s’han trastornat justificadament en desafecció i desencant: no vull posar exemples que estan en el cap de tots. Afortunadament, hem deixat arrere l’analfabetisme nu i cru que vaig poder palpar entre els meus companys d’armes: incapaços de llegir, alguns a penes eixien de la caserna; eren víctimes d’haver nascut en algun racó de l’Espanya profunda que encara existia, i allà estaven condemnats a desenrotllar les tasques de neteja general (granera i pal de motxo) o especialitzada (traure llustre als tancs i tanquetes i greixar-ne les cadenes a les vesprades després de travessar algun gual), o de la baixa cuina (pelar creïlles i fregar perols!), de les que tots volíem escapar.

I ara, quaranta-cinc anys després, queda tant per fer (crear ocupació digna, eliminar les desigualtats, erradicar la pobresa i també la corrupció, donar solució a la migració, posen vostés el que vulguen…) que pareix com si encara no haguérem començat. La democràcia ens exigeix un esforç continu en tots els àmbits. És una tasca constant. Bona prova d’això és l’aprovació incessant de lleis per a fer una vida més agradable i justa per a tothom, o això ens diuen els polítics de tots els partits, vells i nous.

Per a acabar, sobretot per a aquells a qui això de la mili els sonarà a batalletes d’avis i d’un temps que ja no tornarà, em permetran que els recomane un llibre de l’acadèmic Antonio Muñoz Molina titulat Ardor guerrero (1995): ja m’hauria agradat a mi (d)escriure les meues vivències militars com ell ho fa, tan semblants com són!

The post Fa quaranta-cinc anys: les primeres eleccions democràtiques appeared first on VilaWeb.