Fang

  • «Després passa que aquesta terra que creiem tan nostra, tan diferent i extraordinària, resultarà que ha vingut volant pel cel al llarg dels mil·lennis, com si fos un prodigi de difícil lectura.»

Pere Brincs
16.06.2018 - 22:00
VilaWeb

Ha plogut fang. Tot ha amanegut amb una capa de pols roja ja assecada per la calor matinera: la pell dels cotxes, l’asfalt que ha quedat soterrat sota el polsim, la vegetació urbana que albire des de la finestra. Això em fa pensar que sovint ens passa desapercebuda la circulació aèria de les coses més volàtils. No em referisc als invents voladors, a les bandades puntejades d’ocells ni als núvols, sinó a aquelles coses menudes, insignificants per estar atomitzades; però quan la gravetat acaba per atreure-les se sedimenten perquè en prenguem consciència. És el cas de la carbonissa de les grans ciutats que emmascara les façanes i les estàtues dignes i solitàries, la mateixa cendra de l’incendi d’un canyar pròxim que deixa branquillons ingràvids o la pinotxa d’un foc llunyà que ompli de flocs cendrosos, segons quins dies d’estiu, els racons de les cases quan bufa el ponent.

És el fet d’haver nascut sota una pesada atmosfera de gasos el que ens fa obviar tot just aquesta capa invisible i blava per les estranyes refraccions físiques que produeix el sol quan la travessa. Però, malgrat sostenir l’atmosfera sobre els nostres muscles, ens hem acostumat tant al seu pes que ni la notem. A la terra que trepitgem li tenim més consideració o ens sembla més valuosa, com ens ho sembla també l’aigua.

De l’atmosfera, com deia, en veiem el contingut però no el contenidor. Veiem els llamps que clavillen la negror de les tronades, les gotes d’aigua primerenca que esclafixen a terra amb una olor remeiera, sempre evocadora i quasi poètica. Veiem la pedra que tendim a comparar amb la mida de la fruita que arrasa, però el cel ens passa desapercebut si no és pel vent o la seua parent la brisa. I ja no cal dir de la invisibilitat de l’inconscient col·lectiu, que posats a ubicar-lo en algun lloc, hom el situaria, sense cometre massa error, pul·lulant també per l’atmosfera.

Hui ha plogut fang però el cel ha quedat límpid i brillant com si la runa no hagués caigut d’ell. Em consola haver d’agranar la pólvora roja perquè diuen que viatja des del Sàhara, elevada a quilòmetres d’altura i impulsada pels corrents exòtics que formen núvols vermells plens de la pols fina que arriba fins ací.

Quan ja en tinc un bon soll al recollidor m’entren ganes de guardar-la en un pot de vidre transparent i enganxar-li una etiqueta que rese: ‘Arena del Sàhara’, i posar-la sobre la prestatgeria. Però després de pensar-ho hi ha alguna cosa que m’apara. És com fer trampa perquè no sóc jo qui ha viatjat sinó que ha sigut el fang aquell que, silent, ha format una capa estrangera sense que jo m’hagués mogut de casa. Després passa que aquesta terra que creiem tan nostra, tan diferent i extraordinària, resultarà que ha vingut volant pel cel al llarg dels mil·lennis, com si fos un prodigi de difícil lectura. Això no obstant, l’exaltació de la pols que trepitgem és, en molts casos, l’excusa més vehement que gastaran alguns per tal d’explicar-se, la principal comesa del seu pas fugaç per la vida.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any