Els menjars continuaven per l’estil, ja que les cuineres eren les mateixes, i en aquell temps no estaven de moda els cursets d’actualització i reciclatge de res, i molt menys els culinaris. No ens moríem de fam, és clar, però no hi havia res d’extraordinari fora del dia de la Immaculada, huius seminarii patronae, festa en què fins i tot ens posaven una botella de vi per cada taula de sis. Els sabuts, que no solen faltar en aquests llocs, deien que era aigua amb pols de colors. No vam beure mai una Coca-Cola, una Fanta, una Mirinda  o un Trinaranjus: ara es diria que això no eren begudes essencials. En la festivitat de Sant Tomàs de Villanueva (arquebisbe de València 1544-1555), huius seminarii patroni, no recorde que es fera res d’especial. Es commemorava un diumenge cap a finals de setembre.

El menjar de Montcada era prou millor que el de la mili d’anys després, cal reconéixer-ho sincerament. Amb tot, qui haja passat per un internat o haja fet la mili sap perfectament que no es poden fer filigranes culinàries per a un regiment. El desdejuni continuava sent una mena de café amb llet, que ens servíem nosaltres mateix d’unes teteres grans —una per taula—, una magdalena o unes galetes o una valenciana, un panet, i cada dia una cosa diferent de mescla:  llonganissa fregida, ou fregit, mortadela, xoriço, salsitxa, truita francesa, formatge… Calia tindre el motor ben carregat de combustible energètic per  a l’organisme fins a l’hora de dinar, ja que no preníem el típic entrepà a l’hora de l’esbarjo com hui en dia: potser d’això em ve la poca afició als esmorzars a les deu. Els diumenges les teteres ens sorprenien amb xocolate desfet, però sense mona o coca de llanda. Hi ha un detall que no he pogut oblidar dels menjadors: quan sobrava alguna ració d’una plata en alguna taula sempre hi havia algun voltor desmaiat a l’aguait que apareixia de sobte  i preguntava: ‘Sobra?’.

Abans de cada àpat hi havia  una breu oració dirigida pel superior. ‘Bendice, Señor, estos alimentos que recibidos de tu mano vamos a tomar, Tú que vives y reinas por los siglos de los siglos’. I tots contestàvem ‘Amén’. I séiem amb silenci. Tot molt mesurat i controlat.

Pels altaveus sonaven uns compassos de la peça En un mercat persa d’Albert Ketelbey: els suficients per a insuflar energia a les nostres ments per la resta del dia. I res de llançar-nos damunt els aliments com animals famolencs que no saben dominar l’instint. Els cursos anteriors ja ens havien instruït en la tècnica civilitzada de menjar i beure, ens havien ensenyat el maneig dels coberts amb els braços apegats als costats -no com si anàrem a alçar el vol-, l’ús refinat del tovalló, mastegar sense obrir la boca i no posar els colzes damunt la taula.

Érem unes personetes que també havíem aprés a mocar-nos adequadament (qui ho diria!), i fins i tot a no doblegar el mocador i guardar-lo en la butxaca de la forma en què les nostres mares, amb tota la bona voluntat, ens havien ensenyat. Bé, tot això i més, el meu curs li ho devia al prefecte o superior don Miguel Payá. Al menjador, mentre el superior o reverend no feien sonar un got amb un parell de colpets amb un cobert, no es podia parlar. Quan sonaven de nou els colpets, deixàvem de parlar, ens alçàvem, i el superior repetia l’oració canviant ara el temps verbal: ‘Te damos gracias, Señor, por los alimentos que acabamos de tomar,  Tú que vives y reinas por los siglos de los siglos’. I tots contestàvem ‘Amén’.

D’aquests rituals crec que sols ens lliuràvem al  berenar, menjada que eixe curs féiem més per lliure, sense oracions ni supervisions de superiors ni reverends. El superior no dinava amb nosaltres, però sí que sopava, en una taula a part, sempre el mateix menú, però de bona qualitat: un bullit, un tros de carn o peix amb guarnició, un gotet de vi i fruita del temps. Imagine que els superiors i els directors espirituals devien dinar junts cada dia amb el Rector —amb majúscula i amb l’accepció de persona que dirigeix un centre d’ensenyança, per distingir-lo així dels rectors (amb minúscula) amb l’accepció de sacerdots o capellans que governen una parròquia— del Seminari Major i del director del Seminari Menor per a canviar impressions i tractar assumptes puntuals i les contingències del dia a dia. Tot això forma part del currículum ocult que tenen totes les  institucions de les superestructures que es preen.

Tanque els ulls, rebobine la memòria i no veig cap superior ni reverend amb nosaltres a l’hora de l’esport. Supose que els superiors devien redactar unes memòries de final de curs amb les activitats dutes a terme, objectius assolits, baixes d’alumnes amb els motius, etc. Imagine que tota eixa documentació ha d’estar guardada en l’arxiu diocesà on no contesten mai quan els envies un missatge electrònic.

The post Finalment el tercer pavelló (3): els menjadors appeared first on VilaWeb.