Durant els àpats, algun dia hi havia una espècie de “diario hablado de las dos y media” del període franquista, del contingut del qual s’encarregaven els majors: era una mena de resum adaptat de notícies del moment, tot i que la majoria només paràvem atenció a les esportives del final, sobretot als resultats de la lliga de futbol de primera divisió. El futbol ja era una gran distracció aleshores, i hi havia gent en tots els cursos amb moltes  aptituds per a eixe esport.

Cadascú entén la modernitat d’una forma distinta, i evidentment els qui érem a Montcada la vam percebre de manera diferent en diversos aspectes externs i interns. Uns la van descobrir en el teatre; uns altres, en el cinema. N’hi ha que ho feren en els esports; i alguns en la ciència, el pensament o la intel·lectualitat (medicina, filosofia, història, filologia, etc.); uns altres, en les lectures. Jo, a quinze anys, vaig descobrir que “la dama modernitat” (a pesar del “jurament antimodernista” que el Rector Rodilla, amb la “rodilla hincada”, feia per última vegada eixe curs en nom del claustre de professors en l’obertura solemne de curs) ja s’havia colat pels  intersticis del recinte quan un dia, prop de l’estiu, en compte de posar-nos música clàssica pels altaveus durant els àpats, va sonar una cançó de Juan & Junior: La caza. “Ya sé que me quieres cazar / Lara-la-lala, la-ra-lá…”.  La música moderna dels espanyols Brincos, Bravos, Pasos, Mustang, Pekenikes, etc. i, és clar, dels Beatles i Rollings, van ser les sirenes que van encantar els qui ens hi vam acostar per a assaborir el plaer de sentir-ne les cançons, conduint-nos a la perdició. Perquè  en compte de centrar-nos en aquell llibre de tapes verdes dels Salmos y cánticos (en l’excel·lent traducció de Luis Alonso Schökel, Juan Mateos y José M. Valverde, tot s’ha de dir), havíem descobert uns altres salms més mundans i atractius a les nostres orelles, com ara The Sound of Silence (El ritme del silenci) de Simon & Garfunkel: “Vella amiga foscor,  amb tu vull conversar. Poca cosa importa ja què vaig veure, però sempre serà dins meu. Un estrany malson amb el llum de neó, i el ritme del silenci”. No volíem cera a les orelles. A mi em va captivar aquella cançó escrita per Paul Simon arran de l’assassinat de John F. Kennedy a finals del 1963, entesa com una manifestació poètica d’aquell desgraciat esdeveniment que perdura en la memòria dels qui ho van viure. Havia estat infectat per una de les múltiples variants del virus de la modernitat, que en uns anys arrasaria el món que havíem conegut. El Magnificat, el Nunc Dimittis, el Cántico de los tres jóvenes, etc., continuaven allí, però començaven a compartir espai amb Rosas en el mar (Massiel), A whiter shade of Pale (Procol Harum), Cançó de matinada (J.M. Serrat), Anouschtka (Los Pasos), etc.

El curs 1966-1967 va ser  l’any del Black is Black de Los Bravos —tum, tumtum, tumtum, feia el baix al principi de la cançó— i, com que ja teníem habitacions individuals, i algú amb més recursos que la resta tenia tocadiscos, mentre ens torràvem en uns foguers elèctrics unes rosques de pa untat amb mantega, escoltàvem eixos discos. En aquells guateques sense xicones, xarràvem i també ens féiem un “café especial”, que consistia a remenar insistentment una culleradeta de Nescafé i un poc de sucre amb unes gotes d’aigua contra el fons de la tassa, de manera que quan abocàvem l’aigua calenta feia una bromera especial i el resultat final era un café molt olorós i professional. La patent d’eixe café la  tenien José M. Taberner, d’Alaquàs, i Antonio Ribelles, de Cocentaina. On havien aprés eixa tècnica cafetera tan sofisticada?

Els qui tocàvem la guitarra ens reuníem en els pocs esbarjos que teníem i assajàvem algunes cançons; recorde Ferrer Corbín, de Setaigües, i també Tortajada, de Beneguasil. Aquest últim puntejava el solo de guitarra de la cançó Winchester Cathedral de The New Vaudeville Band tan bé com l’original. Jo era un principiant en l’instrument. Tortajada em va ensenyar a tocar els arpegis introductoris d’A dos niñas de Juan & Junior, i encara els recorde. I també la lletra: “Yo podría olvidar, pero no quiero./ Solo puedo pensar que estoy sin ti-i-i”. Els aparells de ràdio no estaven permesos, però almenys dos companys del meu curs sabien fer-ne a partir dels components necessaris que no sé d’on treien. Només se sentien un parell d’emissores, però millor això que res.

Aquell curs acadèmic s’hi van incorporar al nostre curs, com a “batxillers”, Enrique Lloret, d’Alcoleja, i Vicente Pineda, de Gata de Gorgos. Els “batxillers” eren alumnes que no havien començat en primer curs, sinó que havien fet estudis en altres centres, o havien estudiat als seus pobles sota la direcció d’algun mestre, i s’havien presentat per lliure a algun centre oficial on s’examinaven de tot un curs en una única jornada: tota una gesta! La veritat és que llavors a penes hi havia instituts públics. Eixos “batxillers”, que s’incorporaven al curs que els corresponguera, venien a compensar les baixes d’alumnat que hi havia per diversos motius: repeticions, abandonaments, expulsions, etc.

Quan algú deixava voluntàriament el seminari solíem dir “Se lo ha dejado”, o bé “Ha perdido la vocación”.  Si ho feia per causes alienes a la seua voluntat déiem: “Lo han expulsado”, és a dir, que l’havien fet fora l’havien foragitat. No sabíem mai els motius de les expulsions, ni rebíem explicació exacta i detallada de la falta comesa per l’expulsat. Descobríem que, de la nit al dia, algú hi havia desaparegut.  Tot i que hi havia un Consell de Disciplina que, imagine, era per al Seminari Major, no vaig sentir mai de ningú que haguera comparegut davant d’eixe “tribunal inquisitorial”. És clar que quan pillaven algú que havia botat la tàpia i se n’havia anat a pegar  una volteta o a ballar a algun poble del costat, els altres enteníem sense massa explicacions que havia comés un pecat mortal i era mereixedor d’una expulsió pareguda a aquella que van patir Adam i Eva quan van gosar tastar la fruita saborosa de l’arbre prohibit.

The post Finalment el tercer pavelló (5): les sirenes de la perdició i els batxillers appeared first on VilaWeb.